BarcelonaLa necessitat de replantejar el capitalisme actual és força present als taulells de novetats: la trobem enfocada des de la distopia –Solastàlgia, d'Ada Castells (L'Altra), i Bootes, de Miquel de Palol (Navona)–, des de l'avantguardisme amb consciència social –Derroche, de María Sonia Cristoff (Random House)– i des de l'articulisme combatiu, cas de No siguis pobre!, de Marta Rojals (Ara Llibres). En comptes d'analitzar el present amb ulls crítics, Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973) proposa viatjar fins als fonaments del sistema actual a Fortuna (Periscopi/Anagrama). La novel·la és un sofisticat joc de miralls protagonitzat per un geni de les finances i la seva dona, filla d'aristòcrates excèntrics que mata el temps gràcies a la filantropia. L'acció recorre l'últim terç del segle XIX i les primeres dècades del XX, incloent-hi el conegut Crac del 29. Díaz l'explica des del cor de les tenebres: la Borsa de Nova York.

"L'home de negocis és l'autèntic home del Renaixement", afirma un dels personatges de Fortuna. Hi està d'acord?

— La veu d'aquest personatge és pomposa, autocomplaent i hiperbòlica. Són tres característiques que es troben als antípodes del que jo voldria ser. Així i tot, hi ha una part de veritat en aquesta frase: els diners són el comú denominador de les activitats humanes en societat, i algú que es dediqui a les finances necessita saber de tot per prendre decisions arriscades.

La novel·la proposa una aproximació als diners des de diverses veus narratives: la d'un novel·lista que escriu sobre una parella de milionaris, en Benjamin i la Helen Rask; la de les memòries d'Andrew Bevel, un d'aquests milionaris –el de la frase citada abans–; la d'una secretària de Wall Street que acaba convertint-se en escriptora, i el dietari de la parella d'Andrew Bevel, la Mildred. Quina va ser la més difícil de fer?

— L'última. Volia construir la veu d'una dona molt més intel·ligent que jo. D'entrada és una impossibilitat lògica. La Mildred, igual que el seu marit, viu empresonada en la seva solitud. Mentre construïa aquesta veu imaginava de quina manera hauria escrit Virginia Woolf les Investigacions filosòfiques de Ludwig Wittgenstein. Són dos titans de l'època modernista que es pregunten fins a quin punt podem parlar de com habitem el nostre cos.

És una veu fragmentària, que tendeix a l'aforisme i combina la intimitat amb consideracions econòmiques. "Mal a tot arreu. Però fa bon temps, compassiu". "He sentit sense voler: «L'empresa no val la despesa»".

— L'aspiració era arribar a transmetre com funcionava la consciència d'ella. Té una gran sensibilitat i un cervell excepcional.

Fortuna comença com una novel·la de Henry James, passa pel jo ampul·lós d'un memorialista triomfador i acaba amb la veu íntima d'una dona atribolada.

— Són quatre novel·les en una, i el moviment és aquest que comentes. Arrenca en l'exterioritat absoluta del realisme tardà, aquesta tercera persona omniscient i que sura per damunt dels personatges. Unes dècades més tard, la literatura s'ha transformat i es busca escriure des de la incorporeïtat de la consciència.

Els diners també són incorporis, almenys quan parlem del món de les finances. Si no entens com funciona la borsa, sembla que les fluctuacions es donin per art de màgia.

— El capital no està ancorat en béns tangibles ni mercaderies. Volia escriure sobre aquesta abstracció, sobre aquests instruments del tot abstractes que fan que el capital procreï, sobre les genealogies incestuoses dels diners...

A la primera part del llibre, la família de Benjamin Rask s'enriqueix amb el tabac, però de ben jove ell s'adona que hi ha més camp per córrer en el món de les inversions.

— Hi ha una gran distància entre totes aquestes operacions financeres i la realitat tangible del món del treball.

En comptes de parlar des del punt de vista d'un obrer, va adoptar la mirada del poderós. Per què?

— Encara que els diners estiguin tan presents en les nostres vides, continuen al marge de bona part de la literatura, potser perquè el discurs al voltant dels diners és esotèric i des d'un punt de vista narratiu no sembla gaire mal·leable. Abans parlaves de màgia...

Sí, però no des del punt de vista de la fascinació que la màgia pot exercir, sinó de com el funcionament de la borsa sembla impossible d'entendre.

— Hi ha un element sens dubte màgic, en el capital. Pot encarnar-se i transformar-se en qualsevol cosa. A vegades, aquesta màgia pot concretar-se en una paraula que canvia la realitat.

Va passar, per exemple, a la crisi de confiança dels inversors que va originar el Crac del 29.

— Sí. Les crisis són inherents, cícliques i estructurals, al sistema capitalista. No són cap accident. La cobdícia no és viable. Una crisi com la del Crac del 29 van ser els inversors els que la van provocar, amb un gest senzill: retirant els fons.

També ho hem vist recentment en el cas del Silicon Valley Bank o a Credit Suisse.

— Les crisis econòmiques són profecies que s'autocompleixen. Només cal crear el clima de desconfiança perquè la retirada massiva de capital provoqui un daltabaix.

A la novel·la, Benjamin Rask treu els diners abans d'hora i el Crac del 29 no l'afecta. Es rumoreja que ha estat ell qui ha provocat la crisi.

— Un inversor sol mai no tindrà aquest poder, per més que ho vulguin fer creure.

Fortuna dona una importància creixent a la dona de l'inversor milionari.

— Hi ha una absència total de dones en les epopeies mítiques del capital. Volia que aquesta absència fos central a la novel·la. Passar de la dona com a secundari a la dona com a personatge rellevant i decisiu en la història.

L'únic que desestabilitza l'impertorbable inversor és l'amor que sent per la seva dona.

— Aquí també vaig voler jugar amb un lloc comú per qüestionar-lo i criticar-lo. A la primera part del llibre, la Helen acaba devorada pel seu desequilibri, igual que en una novel·la realista del segle XIX. Quan el meu agent venia els drets de Fortuna al Regne Unit, una de les editores va tirar el llibre contra la paret quan va acabar de llegir la primera part. Estava furiosa, no podia suportar com m'havia atrevit a tractar la Helen! Era la reacció més correcta. Llavors va continuar la lectura i es va adonar que formava part del joc que proposava. Va acabar contractant la novel·la.

La parella de milionaris, siguin el Benjamin i la Helen o l'Alfred i la Mildred, em semblen éssers solitaris. Es tenen l'un a l'altre i prou.

— Els rics tenen molts privilegis, però porten vides solitàries. Així és com els imagino jo.

Hi ha, també, la mirada de la secretària de Wall Street, Ida Partenza.

— Ella representa la gran afluència d'immigrants que arribava, i encara arriba, a Nova York. Són una força de treball barata i explotable. Aquesta és la part més semblant a la meva història personal. Vaig néixer a Buenos Aires, però a Nova York hi he passat gran part de la meva vida després de créixer a Suècia i estudiar a Londres.

Ida Partenza és italiana. Tampoc no deu ser casual, aquest detall, oi?

— Ella em permetia parlar de com van ser d'importants els immigrants italians anarquistes en l'intent d'organitzar els treballadors per aconseguir millors condicions laborals. La cosa no va anar bé. Sabem com van acabar dos dels anarquistes més populars, Sacco i Vanzetti: a la cadira elèctrica.