ENTREVISTA

“La ciutadania està cada vegada més indefensa”

Miquel de Palol publica la novel·la ‘Mònica Mir’, comèdia i alhora document polític sobre la Catalunya de l’última dècada. El llibre arrenca fent somriure els lectors, però avança cap al “plantejament a fons de la qüestió de les revolucions”, diu l’escriptor

Una novel·la salvatge de Miquel de Palol / MARC ROVIRA Zoom

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) llueix una barba entre profètica i hipsteriana, però continua parlant amb la mateixa ironia de sempre, que en algun moment puntual pot arribar a derivar cap al sarcasme. “Segurament Mònica Mir és el meu llibre més personal -avança-. No hi ha elements autobiogràfics però sí de l’experiència: hi són les impressions fortes i canviants que he viscut durant els últims anys”.

Palol va començar aquesta novel·la el 2013. Havia tancat feia poc els nou exercicis sobre el punt de vista amb El testament d’Alcestis (Empúries, 2009) i estava a punt de publicar el volum miscel·lani El llac dels signes a Proa. Va acabar encanonant la seva fúria novel·lística cap a diversos projectes: el primer que va publicar va ser Què. Estampes d’un dependent filòsof, que inaugurava etapa a Angle (2017), i després de tancar el cicle de novel·les Matar el monstre amb Angèlica i Rafel (Comanegra, 2019) arriba una història que, al llarg de gairebé 500 pàgines, passa de la “comèdia lleugera, amb bastants tocs de frivolitat”, cap a “una intriga amb elements polítics i socials”.

El llibre, publicat a Angle, arrenca a Platja d’Aro, municipi que l’escriptor coneix molt bé. La jove Mònica Mir té la pensada de demanar al seu padrastre que s’emboliqui amb Midoissa, una dona tan atractiva que “diuen que es va pagar la carrera fent de model”. Si ho aconseguís, la seva mare deixaria d’estar tan a sobre d’ella i podria fer el que realment li ve de gust. Quan conegui en Lucas, de Solidaris Transversals, la novel·la virarà de l’humor i la concupiscència cap a terrenys més polítics. “ Mònica Mir és una novel·la que planteja molt a fons la qüestió de les revolucions -diu Palol-. ¿Té algun sentit pensar en revolucions ara? Des d’un punt de vista pràctic, sí, perquè la proporció entre rics i pobres és cada vegada més desigual. El problema és que, a diferència dels moments en què es van donar revolucions arquetípiques com la russa o la francesa, ara no sabem exactament a qui hem de tallar el cap. El poder és molt difús. Els polítics i els caps d’estat són els masovers dels grans empresaris, els amos del petroli, el sector financer...”

Una revolució a Platja d’Aro

Els Solidaris Transversals són “les escorrialles del moviment 15-M”, diu Palol. “En el moment en què es combat contra una organització indefectiblement en surt una altra, que paradoxalment també acaba sent jeràrquica -afegeix-. Cap organització funciona al marge dels tics militars o monàstics. Entre aquests Solidaris Transversals hi ha membres innocents, hi ha un profeta i també hi ha membres corruptes”. Palol no carrega només contra les alternatives, per defugir el maniqueisme de pensar que encara hi ha bons i dolents: “Vivim en societats en què els estats són eines corruptes, que han oblidat el sentit primigeni de posar-se al servei de la ciutadania i són instruments de captació de riquesa, dels recursos i els beneficis. La ciutadania està cada vegada més indefensa”.

Inaugurar un cicle creatiu

En la producció narrativa de Palol hi ha dues tendències clares: la de les novel·les breus -entre les quals hi hauria L’àngel d’hora en hora (Proa, 1995) i El Quincorn (Proa, 1999)- i la d’extensió remarcable, en què trobem El jardí dels set crepuscles (Proa, 1989), amb la qual Palol va prendre la decisió de deixar la feina d’arquitecte per dedicar-se a la literatura (després d’una fecunda trajectòria com a poeta), i El Troiacord (Columna, 2001). ¿Podria ser que aquest llibre inauguri un nou cicle creatiu? “Mentre escrivia no sabia si estava fent la novel·la més extensa de les curtes o la més curta de les extenses -diu-. La vida quotidiana i viscuda hi té molt de pes, però també és important la connexió amb el món paral·lel que he anat construint des d’ El jardí dels set crepuscles, en què la fragmentació i el joc d’explicar el funcionament del món són crucials”. Palol reconeix que no és una tradició que s’inventa, i recorda llibres com El joc de les granisses, de Hermann Hesse, les novel·les de J.G. Ballard, “un autor molt potent que està infravalorat”, i Stanislaw Lem: “Ha patit el mal de ser considerat només un autor de fantasia o de ciència-ficció, una etiqueta que és reduccionista”. Per comprovar la qualitat de l’autor polonès demana que els lectors s’aproximin a Solaris, una de les fites europees del gènere.

Miquel de Palol treballa ara mateix en quatre llibres: “Tinc un spin-off de Mònica Mir, protagonitzat per un dels personatges, l’Amadeu, que se’n va a la Universitat de Lleida i des d’allà fa un dietari; tinc a mitges una novel·la de les grosses, que encara no té data d’acabament ni de publicació, i una tercera de l’extensió de Mònica Mir. Finalment, amb l’Oriol Pérez Treviño estem escrivint un assaig sobre la recepció de l’obra de Bach”.