BarcelonaTal com van les lletres aquí i quasi pertot als nostres dies, no es podia triar millor candidat al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que Pere Lluís Font, home liberal, prudente e saggio, com es diu del comte d’Almaviva a les Noces de Fígaro, de Mozart. No és que en altres convocatòries el premi fos atorgat a cap Cherubino, que és un jovenet entremaliat que encara no ha fet res notable. No és això: és que el premi ha anat a parar a un home que ha treballat tota la vida per ennoblir el panorama de la filosofia a Catalunya: filosofia catalana no es pot dir que n’haguem tingut, ni s’entendria, com no s’entén que pugui haver-hi matemàtiques catalanes. No totes les coses poden portar aquest adjectiu, i en això acaba consistint el prestigi de les pàtries.

Pere Lluís (el primer cognom és aquest, Lluís), va preferir sempre estudiar abans que omplir formularis acadèmics, i per això la seva carrera universitària, tot i ser molt brillant, ha conegut o va conèixer més d’un entrebanc. Però al final va fer el que havia de fer —aprendre, ensenyar, guiar, escriure, traduir, editar— sense haver sofert cap humiliació, que ja és molt.

Lluís és teòleg, a més de filòsof i home de lletres, i això ens permet assegurar que coneix perfectament la lliçó d’humilitat que es troba als primers versets del Cohèlet bíblic: Vanitas vanitatis et omnia vanitas, on la paraula vanitas no significa el mateix que l’actual vanitat. La vanitas amb què sant Jeroni va traduir l’hebreu hébel era una altra cosa: evanescència, cosa sense entitat, un airet i un no res. Tot és evanescent en aquesta vida, tot passa i tot mor, tot el que fem s’oblida al cap dels segles —en termes no universals, però quasi—, i és millor tenir-ho present per no fer-nos il·lusions infundades.

Pere Lluís ha estat sempre un home discret, quasi taciturn, i no ha parat de fer feina: això l’honora a ell, a la seva llengua i al seu país. I el destí ha tingut l’encert de premiar-lo amb una distinció molt acreditada quan ja es troba a la norantena. El premi l’agafa tan gran, en tots els sentits, que és impossible que caigui en cap sentiment d’orgull o de vanitat. Mai va ser famós com els futbolistes o els presentadors de televisió —els primers no fan novel·les; els segons, a dojo—, i ara aconsegueix un premi del tot merescut quan els honors ja no li poden fer cap mal.

Perquè l’home o la dona d’estudi, ells més que ningú, han de témer aquesta bèstia que tot ho espatlla, la fama, que, segons Virgili (Eneida, IV), té molts ulls i moltes boques, i vola pel món a gran velocitat. Pere Lluís només té dos ulls, una sola boca gens cridanera, i no ha practicat mai la imprudent velocitat dels ambiciosos.