BarcelonaAl segle XIX, si una dona amb una certa formació volia ser alguna cosa més que mestressa de casa, només podia ser institutriu o mestre. I així va ser fins a començaments del XX, excepcions al marge. Institutrius van ser, durant un temps, dues de les tres germanes Brontë –Charlotte i Anne–, aquelles continuadores de la tasca iniciada per Jane Austen a les lletres britàniques que, com explica Ángeles Caso a Las Brontë, esas desconocidas, no tenien ni bellesa ni diners. Una tasca que van dur a terme no sense dificultats, amagant els seus manuscrits de les mirades indiscretes, i que va consistir a retratar amb veu de dona la realitat que les envoltava des dels ulls de protagonistes femenines a les quals sàviament van donar alè. 

Ja a les primeres pàgines d’Agnes Grey (1847) la jove que du aquest nom –gran aficionada a la lectura, potser tant com l’autora– manifesta el seu desig de marxar fora de la llar familiar a treballar, per a sorpresa de la seva mare: “Tinc divuit anys fets, mare. I soc prou capaç de tenir cura de mi mateixa i dels altres també. Vostè no es fa idea del meu seny i la meva prudència perquè no l’ha posat mai a prova”. En primera instància no tindrà massa sort. Li tocarà una casa poc idíl·lica i uns nens intractables: “Aviat vaig esbrinar que, aplicat a mi, el títol d’institutriu era una pura burla: el concepte d’obediència dels meus alumnes es podia comparar amb el d’un poltre sense domar”.

El perill de tenir una vida amarga

Com a “domadora”, Agnes Grey potser és massa assenyada i massa bona persona. Cal una mica de mala llet per acotar caps sense massa soroll i, també, sense que els progenitors es revoltin, perill que en aquest llibre amenaça sempre la conservació de la feina de la protagonista. Perquè la pell d’aquells nens i nenes de casa bona que té a càrrec seu sembla tan gruixuda com són impermeables els seus caràcters endimoniats. Pensar que el destí d’Agnes sigui doblegar alumnes com feres eternament posa la pell de gallina. Les dones soles, exposades al menyspreu dels amos per als quals treballaven, acostumaven a tenir vides amargues. Però la sort vol que es creui en el seu camí un bon home, el vicari Weston.

¿Té dret, però, una simple institutriu a somiar un bonic matrimoni per amor o el seu futur és ser conca fins a l’eternitat? “Ets una beneita! –li deia el meu cervell al meu cor, més ben dit: el meu jo més estricte al més dèbil–. Com et vas atrevir a somniar tals fantasies?” Infinitament menys tràgica que Jane Eyre –l’heroïna de Charlotte Brontë, la més agosarada de les germanes–, aquesta Agnes resulta una heroïna molt més modesta, que ni passa gana ni es veu arrossegada a patir situacions tràgiques. El relat flueix molt bé i la traducció llisca igualment amb comoditat per a gaudi dels i les amants de les històries victorianes, lleugerament romàntiques, que ens obren a aquelles existències femenines que, s’ocupés el lloc que s’ocupés en l’escala social, eren la suma d’un cúmul de limitacions. És contra aquestes limitacions que escriu Anne Brontë aquesta primera novel·la seva, publicada amb pseudònim, evidentment, no fos cas que despertés suspicàcies.

Agnes Grey és una novel·la, cert, però el que la protagonista escriu és de fet un diari. Deia Virginia Woolf que al segle XX les dones van escriure novel·les perquè era un gènere mal·leable a les seves mans, que traduït vol dir que era “assequible” als seus molt parcials coneixements. Però el que les dones d’aquell temps escrivien –si sabien i volien escriure– eren diaris. D’aquí que la petita de les germanes Brontë hagi escollit aquest gènere literari per ficar-lo dins d'un altre, com una matrioixka. Una modesta institutriu no aspiraria mai a explicar al públic la seva història, oi?

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Agnes Grey a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.