Si Truman Capote (1924-1984) hagués mort abans d’arribar a escriure A sang freda, la novel·la que el va fer ric i multimilionari, va assecar-li la inspiració i el va enfonsar en un cicle d’alcohol i drogues del qual ja no sortiria mai, hauria passat a la història literària com l’autor d’una obra mestra - Esmorzar a Tiffany’s -, uns quants relats aconseguits i dues obres d’aprenentatge: Altres veus, altres àmbits i L’arpa d’herba, el llibre que comentem aquí. No se l’hauria recordat com l’inventor d’un gènere literari, la novel·la de no-ficció, ni com una figura social imprescindible de la dècada dels 60-70, i la seva cara angelical i juvenil no s’hauria transformat en aquell home envellit prematurament amb rictus de granota. Però el destí té els seus capricis, i més encara quan es tracta de la ruleta de la literatura.

Quan Capote va publicar L’arpa d’herba el 1951 tenia només 27 anys, i després de l’ambient d’aïllament i decadència que havia retratat a la seva primera novel·la, probablement desitjava fer una obra més propera, més realista, explorar el vessant Mark Twain de la narrativa del sud i avançar en una poètica de la nostàlgia que el portaria a crear un estil més personal i afinat. Ens conta la història de Collin Fenwick, un noi que, després de la mort de la seva mare, va a viure amb dues tietes solteres (com li havia passat al mateix Capote i com evoca en altres textos): la Verena, la dona més rica del poble, i la Dolly, que s’ha passat la vida cuidant la germana i que només té una amiga, la Catherine, una negra que les ajuda amb la casa. Quan Morris Ritz, un dels clàssics pocavergonyes del sud que tan bé retratava Flannery O’Connor, li pren els diners a la Verena i fuig, esclata una discussió entre ella i la Dolly, i aquesta s’escapa de casa i se’n va a viure a una cabana construïda a dalt d’un arbre. Catherine i Collin no triguen a fer-li companyia, i això és el que dona començament a la novel·la pròpiament. Perquè L’arpa d’herba és una novel·la d’històries, històries que explica aquesta “arpa d’herba” que escampa els relats que conta la gent, que “coneix totes les històries de la gent del turó, dels que ja hi han viscut”. “I quan nosaltres serem morts, també explicarà la nostra”. En la cultura oral del sud dels Estats Units, aquesta arpa d’herba és un transmissor de la cultura popular. Perquè el que fa Capote, una vegada presentats els personatges, és immobilitzar-los en aquesta cabana a dalt d’un arbre i deixar que les històries de la gent passin pel seu voltant.

De sobte, el fet que visquin a dalt d’un arbre els converteix en el centre d’atenció i en protagonistes d’una aventura molt semblant al Huckleberry Finn de Twain: l’argument és la mateixa gent i tot el que tenen per explicar; fets de personatges estrafolaris que habiten aquella llibertat que només poden conèixer els nins i que reivindiquen les creacions de Twain.

Retorn al passat

Als 27 anys, Capote ja és un autor prou sofisticat per ensenyar les seves referències proustianes, la seva finor a l’hora de retratar el pas del temps i, sobretot, la lliçó que aprèn de Francis Scott Fitzgerald a l’hora d’esculpir el moment, la sensació. El narrador relata la història des del futur, en un presagi del que serà el començament d’Esmorzar a Tiffany’s : “Més o menys un cop l’any torno a la casa de Talbo Lane i passejo pel jardí”. Perquè els personatges de Capote sempre tornen al seu passat, potser cercant-se a si mateixos, potser per no perdre cap detall de la infantesa que els nodreix tota la vida, potser perquè la vida adulta, fins i tot l’èxit, sempre és una amarga decepció. Paga la pena tornar a llegir, després dels anys, L’arpa d’herba, amb el seu humor i lirisme, que tan bé ens serveix Lluís-Anton Baulenas a la seva traducció.