BarcelonaCom el narrador de Moby Dick, David Vilaseca (Barcelona, 1964 - Londres, 2010) es presenta al lector al pròleg de la seva primera novel·la, L’aprenentatge de la soledat. Però ell va més lluny: és autor i personatge, ja que converteix els seus dietaris en ficció i, com la gran balena blanca, per l’ambició literària i la radicalitat amb què exposa tots els aspectes de la seva vida al llarg de més 20 anys, des del 1987 fins al 2009, apareix com una figura insòlita en el panorama de la literatura catalana.

Vilaseca es va llicenciar en filologia catalana a la Universitat de Barcelona i des de l’any 2003 era catedràtic d’estudis hispànics i de crítica literària al Royal Holloway College de la Universitat de Londres després de doctorar-se amb una tesi sobre els escrits autobiogràfics de Salvador Dalí i convertir-se en un dels pioners dels estudis de gènere i queer a Catalunya. No és gratuït mencionar el seu bagatge acadèmic a l’hora de parlar de la seva literatura, ja que es va aplicar a ell mateix el seu bagatge i mètodes teòrics en teoria literària i psicoanàlisi. “Encara és una rara avis, el que ell feia era massa avançat”, diu Ruth Galve, filòloga, professora i marmessora del llegat de Vilaseca juntament amb l’escriptor Esteve Miralles i un grup reduït d’amics. “La seva obra és la d’un intel·lectual, però no ho és gens, d’intel·lectual”, subratlla. Tot i haver guanyat el premi Andròmina el 2007, L’aprenentatge de la soledat va passar gairebé desapercebut. Ara L’Altra Editorial la recupera juntament amb una segona novel·la, que va quedar inèdita: El nen ferit. El títol conjunt de les dues novel·les, Els homes i els dies, prové de com Vilaseca anomena la primera novel·la en la segona.

L’editora, Eugènia Broggi, va llegir primer El nen ferit, i no va dubtar gens a publicar-la i rescatar L’aprenentatge de la soledat, on l’autor s’aboca a una voràgine de desenganys amorosos, sexe anònim i nits de discoteca esquitxades amb drogues. “Em va semblar que tenia una veu molt poderosa, que parlava amb una barreja de candidesa i cruesa increïbles -diu Broggi-. Al marge de la seva vida, sobretot em va interessar que aborda temes que en la literatura catalana s’han explorat poc. Parla molt de sexe i de la vida d’un home gai fora de l’armari, però els problemes que té per conviure amb ell mateix, per no sentir-se còmode dins la pròpia pell, van molt més enllà de ser gai. Molta gent pot empatitzar amb el debat que té amb ell mateix”. A més, creu que anticipa la literatura del jo que ara està en voga: “Tinc la sensació que és força únic i un precursor d’aquesta literatura del jo tan sobreexposada, com la de Karl Ove Knausgård, que no té pèls a la llengua i no pensa en les conseqüències afectives que pugui tenir la seva obra“.

Un home escindit i autoexigent

Crida molt l’atenció que un home jove i brillant se sotmeti a una anàlisi extremadament rigorosa. “El procés de subjectivització màxima que fa de la pròpia vida està acompanyat, no sé si és paradoxal, d’una màxima objectivitat: agafa els sentiments i emocions i se’ls posa al davant, i és molt quirúrgic. Hi ha una fredor molt quirúrgica davant el món emocional”, explica Galve. Parla molt d’Alain Badiou i l’esdeveniment, i és el que ell intenta fer literàriament: generar un esdeveniment, un element de revolta individual i una cosa que topi amb el seu temps. I no estalvia cap detall de les seves angoixes al lector: “Et fa emprenyar, està clar que no vol que llegeixis amb comoditat; no protegeix el lector, vol sacsejar-te i provocar un canvi en tu”, continua. La paradoxa entre la subjectivació i l’objectivitat no és l’única que acompanya la figura de Vilaseca: “Tot i que té tres llibres publicats en anglès i que està plenament incorporat en el món acadèmic, no deixa de ser algú que no formava part d’aquell món, no era exactament britànic. Al mateix temps formava part del món d’aquí, però ja portava 15 o 20 anys vivint fora, i per tant la possibilitat que els d’aquí l’entenguéssim era bastant difícil”, diu Miralles. De fet, Vilaseca va tornar a Barcelona als primers anys 90, però no va encaixar a la universitat.

Al començament d’ El nen ferit, on sovint s’adreça al lector, Vilaseca es defineix com un home “en crisi” que creu haver-se convertit en un vell i que lamenta les crítiques “tèbies” que ha rebut el seu debut literari. També es queixa que no ha assolit el nivell del seu admirat Henry James. Per intentar apaivagar les angoixes evoca els mons que enyora: la infantesa, els anys escolars i la casa familiar del poble fictici d’Eres d’Òliba, situat al Pallars. En aquestes pàgines, la novel·la encara agafa més volada que la primera. “Busca un encaix i alhora el rebutja. M’és difícil saber per què, però sí que entenc que és algú que ha pres una opció vocacional molt dura i que té una ambició literària molt potent. Fa un esforç de llibertat molt radical, i no sap compaginar això amb relacions que et creen un marc; el busca, però troba que el limita”, conclou Miralles.