Viatge a l'abisme d'un cor trencat, paraules que enalteixen la paraula memòria. El príncep i la mort és l'intent reeixit –fins on la literatura pot enganyar "el buit de l'absència"– de preservar la vida d'un homenet de 10 anys i escaig, el Marc, que va morir el 30 d'abril del 2021, a Madrid, després d'una existència de lluita contínua contra la malaltia, les adversitats que se'n van derivar des del primer dels seus dies i d'algunes errades mèdiques tan tràgiques com incomprensibles, del tot imperdonables.

Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966) ha escrit un llibre tristíssim i bellíssim alhora, que és el retrat d'un nen a qui el lector aprèn a estimar a cada pàgina sabent, d'antuvi, que el final li acabarà trencant el cor. Però el lector l'estima no pas per llàstima, en absolut: el llibre seria un fracàs, si fos així. El lector s'estima el Marc per la tenacitat i l'energia amb què el text el retrata; per la determinació amb què la criatura s'enfronta a la seva circumstància i per la llum amb què guia un pare i una mare perduts en el dolor i sovint en la impotència. El lector estima el Marc perquè el xaval és ple d'un optimisme que es diria insensat, atesa tanta fragilitat i limitacions. Però no és només optimisme, també és innocència, ingenuïtat i desig de conèixer, amb la promesa futura d'un món on capbussar-se, lliure per fi d'una cànula que el lliga a la vida i que, paradoxalment, li impedeix viure-la com la immensa majoria de nens. Quan al Marc li pregunten "Com et trobes?", ell respon "La veritat és que bé, soc viu". ¿Es pot demanar més sentit comú a un marrec com ell? Com no se'l pot estimar, doncs?

La fugida d'un "home invisible"

El viatge per la vida del seu fill que fa Daniel Vázquez Sallés és la celebració d'un menut explorador que, "com a bon fill dels seus pares […], tenia ment de viatger, i si hagués nascut sense dues síndromes castradores, hauria sigut un d'aquells viatgers amb mentalitat de rastrejador".

En paral·lel a la cartografia de l'amor pel fill, hi ha una altra exploració, secundària però no gens menor. No pas per casualitat El príncep i la mort pren la forma de llibre de viatges –una illa grega a l'hivern, Itàlia a l'estiu–; un viatge interior a l'avern personal, el relat de la fugida d'un "home invisible", la del mateix autor, que el 2018 va aturar una carrera suïcida cap enlloc quan, finalment, es va poder preguntar: "Com pot ser que tingui un fill que s'estimi tant la vida, tot i tenir-la tan difícil, i jo la menyspreï d'aquesta manera?"

La valentia del text queda palesa en sentències com la transcrita o en la següent: "Quan era amb el Marc, el fet de mirar-lo em donava forces per sortir de l'infern i alhora una enorme tristesa perquè havia caigut a les xarxes de l'autodestrucció i no era el pare que el Marc es mereixia. […] Volia ser el millor pare per al Marc, i l'enemic el tenia dintre del meu cap". Per a algú que es confessa pudorós, despullar-se així no és fàcil.

El príncep i la mort és un relat sobre la paternitat, sobre l'amor irracional i innat cap als fills, sobre com un fill salva un pare de si mateix; és un llibre també d'agraïment i reconeixement a la mare: la Céline era "l'amor de la vida" del Marc. Un text que esquinça el cos i el cor, que fa relativitzar altres dolors, que fa plorar, però que no és gens sentimental. I que de tant en tant t'arrenca un somriure. Literatura per sobreviure i viure, per combatre la mort, sempre d'una "obscenitat reaccionària", com fa molts anys em va dir Manuel Vázquez Montalbán parlant de la seva mare, la Rosa, besàvia d'aquest príncep petit que és el Marc i àvia de l'autor.