Llegim 27/05/2021

El premi Goncourt ja té novel·la candidata a sèrie de Netflix

'L'anomalia', una ficció científica d'Hervé Le Tellier, posa el lector davant el repte d'enfrontar-se al seu doble

2 min
Un avió d'Air France com el que apareix a 'L'anomalia', d'Hervé le Tellier

LondresUn avió d'Air France travessa unes turbulències no registrades en els mapes sobre la costa est dels Estats Units. Després de patir molt, i d'experimentar les sensacions del Shambhala elevades a n, sense xarxa de seguretat ni assegurança de vida, finalment aterra a Nova York amb els 260 i escaig passatgers a bord sans i estalvis. És el mes de març del 2021. Tres mesos després, al juny, un avió idèntic d'Air France aterra també a Nova York. Els viatgers s'han doblat i són genèticament idèntics als que hi havien aterrat noranta dies abans.

Aquest és el joc que proposa Hervé Le Tellier (París, 1957) en la novel·la guanyadora de l'últim premi Goncourt. Més de 800.000 exemplars de venda n'avalen l'èxit, si més no comercial. ¿És prou per beneir-ne els resultats literaris? ¿És prou per beneir-los que el text estigui farcit de referències, entre d'altres, a Arthur C. Clarke o Georges Perec, el primer dels quals s'havia interrogat prou sobre les possibilitats –reals però també dins de la ficció– d'altres mons i el segon era capaç de desplegar jocs literari-lingüístics que tenen una relació evident amb les matemàtiques?

L'anomalia

El mateix Le Tellier –membre del grup OuLiPo, escriptors que, d'acord amb la definició de Raymond Queneau, són "rates que aixequen el seu propi laberint, del qual planegen fugir"–, té tirada a jocs matemàtico-literaris. Un dels seus primers contes explica la història d'un home que reordena les prestatgeries de la biblioteca només per adonar-se que Els tres mosqueters s’han convertit en quatre, principi d'un desordre que afecta la resta dels seus llibres... i de la seva vida.

Personatges sense gruix

Tot i els mèrits de l'autor, i la fama, i les vint novel·les que té publicades, aquest lector es confessa molt poc impressionat amb els resultats literaris del Goncourt, tant com que està convençut de la potencialitat de la història per fer una mediocre sèrie de Netflix de gran èxit i de consum ultraràpid. Sigui dit de passada que un dels termes clau dels oulipites és, precisament, potencialitat: ouLiPo, Literatura Potencial, boutade o etiqueta que incideix en l'obvietat de voler anar més enllà de les cotilles del llenguatge, com si realment en tingués.

Hi ha carn a la graella, però? L'obra arrenca amb una escena de hitman, bàsicament per crear l'atenció d'un espectador que potser espera un thriller i al qual se li acaba oferint una pretesa al·legoria, com si Plató no hagués dit mai res; un crim inicial per encàrrec comès per un assassí a sou que el lector descobrirà més tard a bord de l'avió, que es doblarà per art de màgia o, més ben dit, per una anomalia. Anomalia que, sigui dit de passada, un escriptor-traductor ha apuntat en un llibre que es titula L'anomalia.

El de l'assassinat és el primer dels molts artificis impostats d'un seguit d'artificis amb què s'omplen més de 300 pàgines en què no hi ha ni un sol personatge de gruix, només estereotips extrets a l'engròs del cinema i la televisió, i amb frases, sovint, que fan envermellir: el que en francès en diuen à l'emporte-pièce. L'èxit, però, està assegurat. Aplaudiments, doncs, perquè només la intelligentsia francesa és capaç de fer passar una pedanteria exasperant per una al·legoria de nivell.

stats