Trist tigre és un text híbrid entre la ficció i l’assaig, entre el dietari i la novel·la; un relat dur, poderós i actual basat en els abusos sexuals que, de petita, va patir la narradora en primera persona per part del seu padrastre, descrit pel psiquiatre del procés judicial com un "pervertit narcisista amb tendències sàdiques". Guanyador del premi Fémina 2023 i escrit per Neige Sinno (Vars, 1977), Trist tigre analitza el perquè de la violència sexual cap a menors, què passa per la ment del botxí. Per lluitar contra els monstres del passat i els que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb què s’ha format: les de la literatura. Però, com afirma la mateixa autora, ni l’art ni la literatura salven ningú d’una experiència traumàtica com l’incest.

Des dels 7 fins als 14 anys, Neige Sinno va ser abusada pel marit de la seva mare, la qual no només va ignorar els fets sinó que, un cop coneguts, va seguir vivint amb el monstre. Inspirada en la idea que planteja William Blake en el poema The tiger –on el felí és bell i imponent però un depredador poderós que sembra la mort per allà on passa–, Sinno comença el llibre amb el "Retrat del meu violador" per reflexionar sobre certes idees preconcebudes, com l’estranya fascinació de la societat pel mal, el poder i els assassins. A mesura que avança el llibre el tità simpàtic amb ganes de viure i de conquerir que "crida fort [...] i ordena", es va tornant trist, un pocapena, un pobre desgraciat "que tenia el do de la manipulació i que va aprofitar-se de la vulnerabilitat de qui era encara més feble que ell". L’anàlisi psicològica de Sinno arriba tan enllà que la víctima fins i tot es pregunta què té en comú amb l’agressor.

Com pot ser que una criatura atregui la mirada d'un home?

Tot seguit, Sinno es descriu a ella mateixa i a la seva mare, la qual no va actuar amb indiferència sinó amb negació, i refà els records vitals com si es tractés d’un guió redactat per un malalt mental. El silenci no és conseqüència de la violència sinó part de l’agressió: què ens passa com a societat per no adonar-nos de fets com aquests? És una de les grans preguntes de Trist tigre, que abandona la història personal, la confessió i l’autobiografia per passar a ser el reflex d’un fenomen social: una de cada deu criatures ha viscut abusos sexuals durant la infantesa. I es pregunta: "Com pot ser que una criatura així atregui la mirada d’un home? Què hi veu, quan la veu?" I respon amb contundència: "La innocència [...] I el que atrau és potser senzillament la possibilitat de destruir-la". Acabada la primera part amb una condemna de nou anys dels quals només en va complir cinc per bona conducta, a la segona (Fantasmes), molt més assagística, Sinno fa un salt temporal de 30 anys i afegeix "algunes consideracions sobre el trauma". Des del present es qüestiona si ha de dir jo quan parla d’aquells temps o val més dir ella, la nena. Encara veu l’ombra del padrastre per tot arreu.

Per construir el seu text, i a l’estil d’Annie Ernaux o Virginia Woolf (que va patir els abusos dels seus germanastres), l’autora farceix el text de notícies de diari i programes de ràdio, referències i cites literàries –sobretot Lolita, de Nabokov–, dades oficials i tot de paratextos que remeten a la seva "sòrdida història personal". Aquest distanciament li dona, justament i encara que sembli una paradoxa, la llibertat per poder obrir-se en canal en un text que té clar que "es tracta d’un testimoni, no d’alta literatura".