Barcelona"Quan era petita creia que el luxe eren els abrics de pells, els vestits llargs i les vil·les davant del mar. Més tard, vaig pensar que era fer una vida d'intel·lectual. Ara em sembla que també és poder viure una passió per un home o per una dona". Aquestes paraules pertanyen a Pura passió, d'Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), un dels vuit llibres de la premi Nobel de literatura 2022 que de moment es poden llegir en català, tots publicats per Angle i traduïts per Valèria Gaillard. A punt de fer 84 anys, l'escriptora francesa ha visitat Barcelona per mantenir una conversa amb Anna Guitart a la biblioteca Jaume Fuster i per presentar a la Filmoteca el documental Els anys super-8 (2022), en què el seu fill David ha rescatat les pel·lícules domèstiques que el seu pare va filmar entre 1972 i 1981, abans del divorci.

Entre els més de 20 llibres que ha escrit hi ha molt poques novel·les, oi?

— Diria que només una, Lo que ellos dicen o nada [1977, en castellà a Cabaret Voltaire]. Va ser el meu segon llibre. Vaig escriure'l en forma de novel·la perquè en aquells moments tenia molt poc temps per a res. Hi vaig dedicar un mes i mig. Però no em va acabar de satisfer el resultat.

Hi explica els anys d'adolescència d'una noia. En comptes d'explicar una història d'amor lleugera, es mira la realitat d'una forma més aviat desencantada.

— M'agrada mostrar la realitat que hi ha darrere la superfície. En aquells anys, els joves burgesos que després farien la revolució el Maig del 68 tenien la pretensió de canviar-ho tot però eren, en primer lloc, sexistes. I tampoc no coneixien el món de les classes populars. La protagonista del llibre es troba entre un ambient i l'altre. A vegades, quan algú va a casa seva li diu: "No mireu res del que hi ha a dins".

Ella experimenta la vergonya pròpia del desclassament, un tema que apareixeria més endavant a La vergüenza [1997, en castellà a Tusquets].

— Aquest sentiment de vergonya va ser molt important durant la meva joventut, sobretot a partir del moment que vaig adonar-me que els meus pares no pertanyien al món dominant. Quan estaven sols es comportaven amb naturalitat i, fins a cert punt, eren feliços. Si es trobaven en una situació social on hi havia gent ben vestida, d'un altre entorn, perdien la capacitat de parlar. És una emoció poderosa, la vergonya de classe. Jo la vaig sentir a través dels pares.

Els pares van motivar els dos llibres que la van consagrar literàriament, El lloc (1983) i Una dona (1987). Encara els té presents?

— Vaig escriure els llibres per recordar-los i per mostrar que tot el que vaig viure durant les primeres dècades de vida va ser al seu costat. Relaciono molt el pare amb el lloc d'on érem. De la mare n'explico també els últims dos anys, durant els quals va estar malalta d'Alzheimer. Després de publicar El lloc i Una dona, els pares es van allunyar de la meva escriptura. És curiós perquè ara que tinc 83 anys, tant de temps després de la seva mort, els torno a tenir presents. I la imatge que em ve al cap és la de quan era petita i em protegien.

De la seva mare va escriure: "És l'única dona que realment ha significat alguna cosa per a mi". Reconeix també alguna herència positiva del pare?

— De tots dos. La meva escriptura ve, en part, d'ells. Va ser perquè ells venien d'on venien i eren com eren que he escrit. Són la meva estirp. Tinc un diari íntim que no publicaré fins que em mori. La mare va destruir les primeres llibretes del meu diari. Conservo el que vaig escriure a partir dels 22 anys. En un determinat moment de la vida vaig mecanografiar tot el material que tinc, que arriba fins gairebé el present, però no l'he portat al meu editor fins fa molt poc.

Els diaris són molt diferents dels llibres, oi?

— Sí. A Pura passió [1992] reflexiono sobre com escriure una història d'amor amb un home una vegada s'ha acabat. Els fets en si són absents. El dietari d'aquells mesos, que vaig recollir a Perderse [2001; en castellà a Cabaret Voltaire], és molt diferent, perquè està escrit en el present més immediat, sense saber què passaria l'endemà.

Ha dit que els fets que molts anys després explicaria a Memòria de noia [2016] –la primera relació sexual durant un campament d'estiu amb un monitor més gran– han estat un dels motors de la seva literatura.

— Vaig tenir aquesta experiència amb el monitor durant les vacances del 1958, abans de fer 18 anys. Vaig arribar a l'escriptura poc després de tocar fons. Va ser durant una estada a Anglaterra, fent d'au pair. Quan acabava de netejar la casa a mig matí tenia tot el dia lliure. No tenia res a fer. Llegia molt. Literatura contemporània francesa, sobretot. A poc a poc em vaig convèncer que havia d'escriure.

No va ser un camí fàcil. Es va casar amb Philippe Ernaux i van tenir dos fills, nascuts el 1964 i el 1968. El documental Els anys super-8 parla dels anys 70, durant els quals finalment va debutar amb Los armarios vacíos (1974).

— Són els anys que vivíem a Annecy i que jo era professora d'institut. Vaig escriure Los armarios vacíos sense parlar-ne absolutament amb ningú. Mentre estava casada, havia d'escriure quan el meu marit era fora de casa. A partir d'un moment vaig tenir una coartada. Li vaig dir que estava preparant una tesi doctoral sobre un autor clàssic, Marivaux. Això em permetia explicar-li, si em veia escrivint, que preparava la tesi. Però no era exactament veritat. Escrivia, sobretot, els meus llibres.

A La dona gelada (1981) va explicar les insatisfaccions de la vida d'una parella amb fills. Al documental, les imatges que gravava el seu exmarit es complementen amb el relat que vostè en fa, on desmenteix l'aparent felicitat conjugal i familiar.

— Quan el meu fill em va passar les imatges me les vaig estudiar i vaig acabar explicant com em sentia durant aquells anys, en paral·lel a les transformacions socials de l'època. Va ser una època determinant no només per a mi, sinó per al món. Es van esfondrar dictadures com les de Franco i Salazar, i en canvi en van començar d'altres, com la de Pinochet a Xile. Nosaltres hi vam ser poc abans del cop d'estat. També hi ha imatges d'un viatge a l'URSS el 1981. Qui ens havia de dir que menys d'una dècada després el poderós règim comunista s'ensorraria. Al mateix temps, van ser anys en què es va començar a veure l'amenaça de la destrucció de la natura. Als ecologistes se'ls escoltava massa poc.

A Els anys (2008) es va proposar explicar la transformació del món entre la Segona Guerra Mundial i la primera dècada del segle XXI.

— Els meus records personals es converteixen en matèria literària amb la intenció d'esdevenir universals. Arrenco amb la guerra perquè no l'he oblidat. El tros d'història que explico té lloc a Normandia, la meva terra, un indret que va ser bombardejat a fons. A França commemoren cada any el desembarcament dels aliats. Per a nosaltres, els que vivíem a Normandia, va ser un desastre. Va ser l'horror. Les bombes queien per tot arreu.

Entre el seu públic lector hi ha moltes dones joves. Com creu que connecta la seva experiència personal, que és d'una altra generació, amb la d'elles?

— Potser perquè els problemes de les dones joves continuen sent els mateixos que els de la meva època. Igual que fa mig segle, les dones continuen ocupant-se dels fills, els porten al metge i van a comprar... Encara que hagin canviat algunes coses, els aspectes materials de la vida continuen sent cosa de dones. Els homes continuen dominant-nos, sigui de forma més o menys oculta. Amb el gran moviment que ha estat el MeToo s'han vist clares les estratègies de control del cos de les dones. Hi ha un altre aspecte important de la meva obra que ha estat mostrar la dominació social. No podem dir, precisament, que hagi desaparegut. Les diferències de classe són més presents que mai, al món d'ara. Potser per un motiu i l'altre, la dominació social i la mirada feminista, tingui tantes lectores joves.

Després del Nobel, dona la seva obra per tancada?

— De cap manera. En això de l'escriptura no pots triar. Tinc molts esborranys de projectes escrits. Alguns a mà. Altres ja els he passat a l'ordinador.