BarcelonaSón anys de recuperacions, de restituir les dones a la nostra memòria col·lectiva. Entre d’altres, les que van viure els anys abans i els de la Segona República amb la visibilitat que després el franquisme els va negar. Una d’elles és Albina Francitorra (Barcelona, 1912-2013), mare de l’escriptora Montserrat Roig. Si no vaig errada, fins ara l’únic text seu al nostre abast era A les dones de Catalunya, inclòs al volum El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62) que vaig publicar l’any passat.

Celebrem aquest recull dels seus textos que ens brinda la joventut d’una aspirant a escriptora que no ho va arribar a ser mai. La raó: que es casés i tingués set fills en un país en el qual fins a la Transició el destí de les dones va ser la llar. Trobem aquí relats i articles seus escrits o publicats entre el 1929 i el 1933. El primer de quan només tenia disset anys, tendre però no innocent, aparegut a La Dona Catalana, la revista del pare d’Anna Murià. El darrer, una preciosa narració llegida a Catalunya Ràdio i titulada El vestit de núvia.

És una de les lletraferides d’aquells anys republicans que van apostar per explicar històries amb protagonistes femenines, com Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau i tantes altres. Va retratar aquell cop de volant que encetava aquí un temps nou, com molt bé reflecteix al relat Els perills del romanticisme, on enterra amb convenciment l’esperit de la jove que creu en l’amor de ficció que ven el cinema de Hollywood. Encara que és a La donzella captiva on millor exemplifica aquest exercici d’alliberament.

Una mostra del talent femení perdut

Catalanista i d’esquerres, Francitorra va treballar durant la Guerra Civil per a la Generalitat republicana i durant el franquisme va patir l’empresonament del seu marit per haver fet un discurs en català. D’amagat i a casa seva, en aquells anys de la por va donar classes de català per a Òmnium. Ja en els seus articles juvenils havia animat els catalans a llegir en la seva llengua: “El català que tampoc compra llibres en el nostre idioma no pot dir-se bon patriota”, escrivia.

Després sembla que va publicar alguna novel·leta lleugera amb pseudònim i, ja als anys vuitanta, el pròleg a una edició de dues peces teatrals de Carme Montoriol aparegut a La Sal. Sempre compromesa amb el moviment d’emancipació de les dones, mentre a l’article inèdit La competència femenina en els despatxos qüestionava les feministes per les seves idees “estrafolàries”, quan va complir els cent anys i va ser entrevistada per Anna Ballbona, amb les ungles pintades de taronja i mentre fumava, afirmava sentir-se molt feminista.

A part de llicenciar-se en filologia catalana amb setanta anys, fins i tot va fer d’ajudant de la seva filla escriptora. Una obra breu i avortada, la seva, però que apuntava maneres. Com diu el seu net i impulsor del volum, l’historiador Pau Vinyes, “aquest llibre vol ser un homenatge a les dones que es van posar a escriure en un món dominat per homes”. És per posar-se a plorar, quan penses en tot el talent femení que hem perdut pel camí.