Llegim  /  Crítiques 16/02/2022

Maupassant, un misantrop excepcional

La jove editorial Cràter publica per primera vegada en català 'Contes de la becada'

Joaquim Armengol
3 min
Il·lustració parisenca sobre Maupassant, en què se'l veu assegut al damunt dels dos autors que més el van influir, Balzac i Flaubert

BarcelonaGuy de Maupassant (Normandia, 1850 - París, 1893) és, juntament amb Gustave Flaubert , un dels grans escriptors francesos del segle XIX. En realitat, Maupassant és fill espiritual de Flaubert, que el tenia sota la seva tutela filosofico-literària. Ell va obrir-li les portes d’alguns diaris, i va procurar-li la coneixença d’escriptors com Zola, Turguénev i els germans Goncourt. No sé si existeix en la història de la literatura una filiació de genis tan plena i directa, amb una forma tan genuïna de copsar l’interior d’un tipus d’experiència humana, en especial la normanda. Ara bé, tot i que Maupassant va cultivar la novel·la amb certa fortuna, el seu extraordinari talent brilla en els contes, un gènere que va renovar i en el qual va excel·lir.

Els Contes de la becada n’és un bon exemple. El recull de narracions l’ha publicat Edicions del Cràter , nova editorial amb la clara voluntat d’editar en un català contemporani –com mostra perfectament la traducció de Marta Marfany– autors que han deixat empremta en la història de les lletres i que continuen dialogant amb el nostre present.

Un autor atret per la vida dels camperols

Contes de la becada consta de disset relats publicats el 1883. Són narracions on predominen alguns dels temes preferits de Maupassant: la caça, la guerra franco-prussiana, les aventures amoroses, el món dels petits burgesos…; però en bona part hi trobem el món rural, una temàtica en la qual l’escriptor francès va ser molt prolífic, pel gran coneixement que tenia de la vida dels camperols. Val a dir que l’autor no és gens magnànim amb els seus personatges, més aviat maliciós i cru, fent palesa la ignorància, la brutalitat i la misèria d’uns éssers que traça amb genialitat. No és d’estranyar que Txékhov llegís i admirés Maupassant, en especial per la seva prosa senzilla, directa i sense artificis, però també per la capacitat extraordinària de mostrar-se impersonal en les seves narracions, com si fos un ésser omniscient que només descriu el que veu. Els separa, però, un tret fonamental: la humanitat. Una qualitat de Txékhov admirable però inexistent en Maupassant.

El volum s’inicia amb La becada, retrat del vell baró de Ravots, que, fent reunir els seus compares caçadors, i després d’un retorçat joc gastronòmic, es fa explicar històries. Un conte a tall d’introducció o excusa que justifica la resta de relats, que són magnífics. Tot plegat sembla un mostrari tragicòmic de febleses humanes o d’obscenitat moral, o un reguitzell de pecats capitals. Cada relat en podria escenificar algun. Per exemple: la gasiveria extrema a Pierrot, l’estupidesa i la sevícia a Els esclops, la crueltat en la Broma normanda, la roïnesa implacable d'Al camp o la mostra més baixa de rateria que provoca el sacrifici físic entre germans d'A la mar. I bona atenció mereix Sant Antoni, un relat sensacional i exemplar on el grotesc, la brutalitat i l’assassinat es despleguen de forma despietada. D’una altra índole són La cadiraire, una exhibició fantàstica de cinisme contra una generositat amorosa, humiliant i superba, i Un normand, relat deliciosament humorístic on Maupassant fa un recorregut per Rouen, mostrant el seu gran talent de precisió en la doble descripció del paisatge i els individus locals de la contrada, etc.

Ara bé, malgrat que les històries puguin transmetre amb una fidelitat absoluta la societat del seu temps, un es pregunta d’on surt aquesta impietat tan profunda. Que Maupassant va dur una vida díscola i que era sexualment promiscu és un fet, i que no se li va conèixer cap amor veritable també. És més, detestava qualsevol lligam o vincle social i el matrimoni li semblava un horror, de manera que mai va voler formar part d’una escola literària, en defensa de la seva independència. Pel que sembla, la relació amb els pares, amb Flaubert i amb les idees de Schopenhauer van dotar-lo d’un caràcter pessimista, d’una misogínia espessa i d’una innegable misantropia. Sifilític, suïcida, amb símptomes de demència i pànic, va intentar degollar-se amb un obrecartes. Va morir als 43 anys internat en el sanatori del doctor Blanche. Trobareu la seva bonica tomba al cementiri de Montparnasse, a París.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Contes de la becada a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats