La majoria de contes d’En primera persona van ser publicats originàriament en diaris i revistes. És una informació que no ens diu res sobre la qualitat de les trenta-sis peces que conformen el volum, però potser sí que ens diu alguna cosa sobre la seva intenció i la seva naturalesa de fons. Tot i que Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) sempre escrivia amb la mateixa meticulositat, el mateix rigor i el mateix sentit de l’aventura formal i intel·lectual –això val tant per als seus contes i novel·les com per a les ressenyes literàries que publicava en premsa–, els textos d’aquest llibre pòstum assumeixen més obertament la seva condició de laboratori desenfadat –de temptativa exploradora, de provatura juganera que no passa res si no acaba donant un resultat del tot rodó o culminant– que no pas les seves obres més ambicioses i personals. ¿Vull dir amb això que aquests contes són impersonals? No: vull dir que, si bé són pur Pagès Jordà (per temes, per estil, per mirada, per to, per varietat), ho són d’una manera més deliberadament lleugera i relaxada.

Un aire de facècia sofisticada: això és el que es respira en moltes de les pàgines d’aquest llibre. Per exemple, en totes les històries que giren al voltant de la relació entre l’autor (o més ben dit un personatge escriptor que és i no és l’escriptor VPJ) i els seus lectors. Fins i tot a El cas de la sexagenària psicòpata, protagonitzat per la clàssica figura de la lectora invasiva i inquietant, o a La dona del carter, que parla d’un tema tan espinós com és la violència contra les dones, es nota que VPJ juga. Això no vol dir que sigui frívol, o que el resultat sigui banal: VPJ sap que l’única manera bona de jugar és jugar seriosament. El to i la mirada d’aquests contes –també els del titulat Marcians– són molt eloqüents: són un to i una mirada amarats de perplexitat lúdica.

Un creador versàtil, heterogeni i personal

Una certa lleugeresa festiva i amable és evident i gairebé implícitament celebrada al conte Un minuet al pavelló alemany. S’hi explica un flirteig entre una agent literària mexicana i un estudiant nord-americà, el qual és interferit o entrebancat per les intromissions d’un escriptor espanyol poc oportú. El final del conte és d’una gracilitat de ballarina. També faceciós, fins i tot un puntet brètol, és Cédez le passage, la crònica d’un viatge per assistir a un encontre literari al País Basc per on desfilen escriptors i editors catalans (Joan Daniel Bezsonoff, Pep Coll, Imma Monsó, Isidor Cònsul...) amb els seus hàbits i les seves dèries. També amb irreverència i desimboltura –i amb la seguretat de qui domina totalment l’ofici– VPJ fa relectures i mescles i reinterpretacions d’obres alienes: el famós microconte juràssic de Monterroso, la faula de la cigala i la formiga, les pel·lícules Els dotze del patíbul i Dotze homes sense pietat... Val la pena destacar la gràcia descarada amb què lliga dues obres tan diferents com són la novel·la Viatge al centre de la Terra de Jules Verne i la pel·lícula Stromboli de Roberto Rossellini.

Com sempre passa amb la literatura de Pagès Jordà, la varietat de formats –estructures, gèneres– és enorme. Aquests contes inclouen cròniques, llistes, cartes, paròdies, anàlisis, discursos acadèmics, narracions fictícies pures (un mal adjectiu, ho sé), relats de records, tocs de misteri, ritmes de comèdia... També la paleta de tons i de mirades és àmplia, des de la minuciositat obsessiva i quasi angoixant de L’analista fins a la majestuositat ridícula, alhora èpica i irònica, de L’Artista. Faci el que faci, en tot cas, VPJ sap posar sempre la seva marca: és el que distingeix el creador versàtil, d’obra heterogènia però personal, del creador mimètic i epigonal, d’obra impersonalment eclèctica.

El llibre, menor en el conjunt de la bibliografia de VPJ, també té peces memorables: En primera persona, Benvolgut fetus, Cartes des del Pirineu i Assumptes del cor. Són els quatre contes on la intel·ligència analítica, la prosa precisa i imaginativa, i l’humanisme irònic de VPJ es fusionen millor i més brillen.