Un home convertit en una ciutat, o viceversa. Una mirada tan penetrant que ho transforma tot. L’home és Joan Daniel Bezsonoff. La ciutat, Perpinyà. El llibre, Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic), una crònica perfumada d’olors personals, de records, que regalima literatura pels quatre costats. Un text tan nostàlgic com vital, ideològic i amorós: “Potser les dones que estimem ens serveixen d’antídot contra el record de les dones que hem perdut”. Una guia de viatge tan personal que l’autor fins i tot t’insinua que no cal que viatgis perquè “els millors viatges són interiors”. En realitat el llibre és això, un viatge interior de Bezsonoff, com el que ja va fer a Un país de butxaca, aquest cop amb l’excusa de Perpinyà. Val la pena acompanyar-lo.

El dol per la llengua tenyeix la guia de principi a fi. “França és abans de tot una llengua”. I Perpinyà lentament va perdent la seva -“el català a casa nostra és com un gat vell que conviu des de sempre amb nosaltres”-, però l’ Homo catalanicus encara hi és. És aquest home el que ens acompanya pels carrers i les places, els restaurants, els temples i les cases. “Ara els catalans del nord fan rotondes i supermercats; en un altre temps esculpien claustres màgics, fràgils com la felicitat”.

De la mà de l’autor coneixerem escriptors i llibreries, racons perduts, moments màgics, els gitanos que parlen català -però la seva “veritable llengua és la música”- o els refugis de la identitat nord-catalana: la cuina, la sardana i el rugbi: “Quin esport més paradoxal que per avançar cal passar la pilota enrere!” Bezsonoff, igual com li passa al català al Rosselló, també avança anant enrere, mirant enrere. Però avança. Recorda i escriu. I amb ell aquest català antic agafa nova embranzida.

Sabeu qui és Vauban, oi? Barcelona va caure per culpa seva... “És molt trist que un dels carrers més agradables de Perpinyà homenatgi un enemic del poble català”, diu Bezsonoff, que assegut en una terrassa del Quai Vauban és feliç: “T’adones que la vida és bonica com un matí d’estiu i la mort no vindrà mai...” Al Baix Vernet, “un ca plora en un balcó de ferro forjat. Tombem els carrers dels pescaires. La perruqueria sense clients, com antany. La casa vella amb tant de caràcter. Em fascinava quan era petit. Ara la voldria analitzar? Voldria capir-ne la bellesa leprosa. Entrem al carrer de les vinyes. Les parets descolorides, les mesquites juxtaposen llurs tristeses. Ara el cel està rúfol. Fugim”.

Entre laments i cants a la vida, deixant-nos portar, amb Bezsonoff ens adonem que és molt difícil matar del tot una llengua i una història mil·lenària, tant com no estimar la ciutat i el país on vius.