A l’ombra de l’exitosa sèrie Gambito de dama arriba per primer cop en versió catalana una novel·la de Walter Tevis (San Francisco, 1928 - Nova York, 1984), un autor que si es coneix a Catalunya i a Espanya ho és més per les versions cinematogràfiques dels seus llibres –El vividor, El color del diner o L'home que va venir de les estrelles, entre d'altres–  que no pas per la lectura de les traduccions que se n’havien fet, fins ara només en castellà.

Escriptor gairebé de culte als Estats Units, Tevis no desmereix gens al costat de John Hawkes, John Updike o John Irving. En aquest últim cas, específicament, per la temàtica dickensiana de Gambit de dama, que, resumida, pot ser: nena, mare morta, pare també mort que mai no se’n va ocupar, orfenat, genialitat i addicció. Tant als escacs quan els descobreix –a l’orfenat– com als tranquil·litzants, que també n’hi subministren.

L’entrada a l’obra de Tevis a través de la glamurosa recreació –pròxima als colors de Vincente Minnelli o als de la pel·lícula Lluny del cel– de Gambit de dama és enganyosa i, sense fer cap judici sobre l’adaptació, no transmet l’esperit que traspua la seva prosa: seca i austera, despullada d’artificis innecessaris. Molt més discutible és empassar-se el happy ending de Netflix, llicència que potser tranquil·litzava els productors i els espectadors però que no encaixa gens amb el caràcter de la protagonista, una outsider, com també ho era el de L'home que va venir de les estrelles.

Més encara. Beth Harmon, la noia orfe, prodigi dels escacs que després d’un ascens meteòric en un món d’homes arriba al Moscou de finals dels anys seixanta –en plena Guerra Freda– per jugar un torneig en què també participa el campió del món, el rus Vasily Borgov, té moltes més semblances amb un altre gran personatge de Tevis.

En aquest cas amb l’Eddie Felson d’El vividor (Paul Newman al film), especialment a la segona part de la novel.la, en què cau al pou de l’autodestrucció, que no pas amb el relativament lleuger retrat amb què Harmon és presentada a la sèrie. Perquè la noia, com gairebé tots els personatges de Tevis, o perdedors o solitaris o outsiders, és una solitària i una outsider.

Una biografia paral·lela

A El vividor, Tevis parlava dels “nascuts perdedors”, el gran tema que l’obsedia, explicable per la seva biografia: els pares el van deixar en una casa de convalescència als deu anys, a Califòrnia, mentre es recuperava d’una malaltia cardíaca, quan ells es van traslladar a Lexington (Kentucky), on l’autor va arribar un any més tard.

I com la Beth a l’orfenat, a la casa de convalescència Tevis va passar mesos drogat gràcies al fenobarbital que li administraven, origen de les moltes addicions (alcohol i tabac de tres paquets diaris, que li va provocar el càncer de pulmó terminal als 56 anys) amb què va viure i conviure. Harmon, com Felson, com Tevis, neix perdedor.

La noia, igual que el formidable jugador de billar que és el protagonista d’El vividor, té un do per sortir del pou (l’escriptura en el cas de l’autor). Però, com també sap Tevis, és molt fàcil tornar-hi a caure. I més que saber si la noia anirà o no guanyant partides i si batrà o no Borgov, el que manté la intriga de la narració i tiba la corda fins al final és si l’addicció a les drogues i a l’alcohol s’imposarà al desig de guanyar, al d’explotar el seu do.

Es tracta d'una història d’autodestrucció dura que recorda en bona mesura la tercera novel·la de Nabokov, escrita en rus, que Anagrama va publicar fa anys en castellà, La defensa, la història del mestre dels escacs Luzhin, que troba en el tauler una manera d’ordenar el món, amb diagonals i una ment matemàtica. Si fa no fa, el mateix que fa Beth Harmon, per a qui el tauler d'escacs és el món que pot controlar i ordenar davant del desordre exterior. Els escacs com a metàfora de la literatura. La literatura com a manera de posar ordre al caos. El de Tevis, el de Harmon, el de Felson.