Literatura
Llegim  /  Crítiques 30/05/2022

Un crític d'art anomenat Gabriel Ferrater

Obrador Edèndum publica 'L'art de la pintura'

Pere Antoni Pons
3 min
'La cala encantada', un quadre de Joaquim Mir

BarcelonaMirar bé, pensar bé i escriure bé: són les tres virtuts que se li han de demanar a tot crític d’art. Mirar, això que se’n diu mirar, és possible que siguin molts, o bastants, els que ho saben fer, però la majoria d’aquests després pensen confusament i des de l’apriorisme i, per si això no fos prou, a la fi exposen els seus judicis i les seves idees amb una prosa que és pitjor que confusa: és ampul·losa i espessa. Gabriel Ferrater , l’autor de Les dones i els dies, un dels llibres centrals de la poesia catalana moderna, va ser també un magnífic crític d’art perquè mirava, pensava i escrivia molt bé.

Ferrater va quedar fascinat per la pintura un dia de setembre del 1947 que era a Madrid i va visitar el Museu del Prado. Tenia 25 anys i, tal com seria habitual en la seva vida, va decidir convertir aquella fascinació inicial per la pintura en un camp de treball i en una passió erudita. Per conèixer bé la pintura, Ferrater no es va limitar a assimilar-ne la història ni a informar-se del que feien els seus contemporanis, sinó que es va posar a pintar ell mateix. Les seves descripcions i reflexions tècniques sobre pintura deixen clar que li va ser molt útil conèixer de primera mà els reptes, els problemes i els mecanismes de l’ofici de pintor.

Talent i intel·ligència

Els textos aplegats al volum L’art de la pintura, que ha editat magníficament Obrador Edèndum –introducció clarificadora, encert ideològic i sociocultural de traduir al català els textos originals en castellà, paper de qualitat, reproduccions excel·lents–, van ser publicats per Ferrater a la revista Laye entre el 1951 i el 1954 i al Diario de Barcelona durant el 1954 i el 1955. Tot i que va ser una ocupació temporal de joventut, la sensació llegint el llibre és que Ferrater no tan sols es va prendre molt seriosament la seva tasca de crític d’art, tant com anys després s’hi prendria la poesia, sinó que exercint-la ja va donar moltes mostres del seu talent literari vivíssim i de la seva intel·ligència colossal.

Gens convençut de les mirades que es projectaven sobre l’art modern i de la retòrica d’aquells que l’explicaven i dels textos que tot plegat generava, Ferrater va fer de crític d’art igual com sempre ho va fer tot: a la seva manera. Per començar, escriu una prosa analítica i alhora carnal, plena de teories però també de sensibilitat. I a més és boníssim trobant expressions que fan entenedor el que vol dir d’una manera precisa i vistosa. Per exemple, quan parla de la “càrrega d’energia suggestiva” de les obres d’art. O quan diu que la qualitat d’una obra depèn del grau “d’energia i deliberació” amb què l’artista la crea. O quan resumeix el Picasso primerenc –el de l’època blava– afirmant que no va inventar cap estil “però sí almenys un sistema d’idiosincràsies”. O quan diu també que el Miró previ a La masia es troba a ell mateix quan “aconsegueix desarticular del tot l’espectacle natural i desorganitzar l’espai”.

Ferrater no és infal·lible, esclar. Diu que Joaquim Mir és un pseudoimpressionista –que seria com dir que Ferrater mateix és només un poeta de l’experiència–, i que Santiago Rusiñol era un pintor mediocre, i que Ramon Casas només va crear obra de primer nivell durant uns pocs anys... Tenir molta confiança en tu mateix et fa ser audaç d’una manera fecunda i meravellosa, però també fa que de tant en tant fiquis els peus a la galleda. Naturalment, si l’autoconfiança és treballada, més merescuda que cofoia, val la pena arriscar-se i de tant en tant mullar-se els peus. Ferrater era tan bo que fins i tot els seus peus mullats són una obra d’art.

stats