L'obra del psiquiatra i revolucionari Frantz Fanon resulta indestriable de la seva biografia. Nascut el 1925 a l'antillana Martinica, aleshores sota domini francès, va participar com a jove voluntari a la Segona Guerra Mundial en defensa de la França lliure, per després estudiar medicina i psiquiatria a Lió. Però, en realitat, aquest relat republicà i integrador era pura façana: de petit havia estat testimoni dels abusos colonials a la seva illa natal, de jove s'havia vist relegat per haver blanquejat la fotografia de la victòria a París i d'adult va solidaritzar-se i integrar-se al Front d'Alliberament Nacional algerià.

Mort el 1961 en un hospital nord-americà, on buscava un miracle per superar la leucèmia, no seria a temps de veure la publicació pòstuma, aquell mateix any, del seu fundacional Els condemnats de la terra. El text es desplega a partir de la pròpia experiència vital, d'un entramat ideològic influenciat pel marxisme –manlleva el títol de La Internacional– i la mateixa pràctica professional amb una aproximació a la psicopatologia atenta als aspectes culturals i institucionals, en línia amb el seu mestre, l'exiliat republicà reusenc Francesc Tosquelles. L'impacte va ser pràcticament immediat i va esdevenir pedra de toc del pensament postcolonial i, sobretot, dels diferents moviments d'emancipació dels antics dominis metropolitans.

L'edició mancomunada de les combatives Tigres de Paper i Pol·len Edicions permet accedir, per primer cop en català, a un text canònic que inclou, a més, el pròleg signat per Jean-Paul Sartre on, per enèsima vegada, s'evidencia que malament que envelleix el llegat del filòsof francès. Més pertinent resulta l'epíleg de la historiadora afrocubana Kato Moret-Miranda, que assenyala encertadament com Fanon "escriu en un mateix text per als dos contrincants del joc colonial, colonitzadors i colonitzats, i sobre els seus estats mentals, i potser és aquí on radica la més gran de les seves complexitats i respectives controvèrsies".

De violència a cultura

Fanon denuncia la violència intrínseca del colonialisme, sigui amb la creació d'exterminadores rèpliques europees a altres continents, sigui amb el sotmetiment de pobles sencers a una inicial força explícita en forma d'assassinats, apropiacions i explotacions diverses, i a una de posterior implícita vehiculada per la parasitació social, cultural, econòmica i política dels països dominats. Recordar aquesta violència fundacional i quotidiana, tan naturalitzada que és oblidada pel colonitzador i assumida pel colonitzat, no pretén legitimar una reacció equivalent dels moviments d'alliberament, sinó desmuntar els intents de camuflar el colonialisme com a missió civilitzadora i de deslegitimar el descolonialisme com a deliri de salvatges.

Anticipant-se al kenià i recent Premi Internacional Catalunya Ngûgî wa Thiong'o, posa sobretot l'accent en la necessitat de descolonitzar la ment. Així, adverteix contra aquest colonialisme 2.0 que ja no necessita l'ocupació efectiva per controlar l'economia i els recursos naturals aliens perquè en té prou amb l'imperialisme econòmic, la globalització i unes elits locals disposades a assumir, per emulació o per corrupció, "el paper de gerent de les empreses d'Occident". Per fugir d'aquesta mentalitat postcolonial de present, Fanon aposta per rescatar el passat cultural comú i així construir un futur allunyat de les fórmules llegades per l'ocupant. La vigència de la mirada postcolonial evidencia tant la seva actual utilitat analítica com la resiliència d'un fenomen que encara ofega bona part de la humanitat.