Sempre m’ha cridat l’atenció el fet que Ezra Pound (1885-1972), il miglior fabbro, fes anar tan generosament les tisores en l’edició de The waste land de T.S. Eliot i que, en canvi, pel que fa a la seva pròpia obra —aquest monument gegantí i desproporcionat d’Els Cantos—, no hi estalviés ben res. Pound, l’excèntric i genial poeta de la modernitat nord-americana, el cap de brot de l’imaginisme, l’artista de la paraula que es va proposar d’escriure la poesia més curta en llengua anglesa (In a station of the Metro) i també la més llarga, aquest cèlebre recull que presento: cent nou cants canònics escrits al llarg de més de cinquanta anys. Una obra important en què tot és excés: la quantitat de figures —històriques i no històriques— que hi apareixen i de fetes o bagatel·les —històriques i no històriques— que hi refereix, la diversitat de llengües (occidentals i orientals) que s’hi exhibeix, la varietat de versos lliures que hi desplega... Diríeu que el jo hi és atomitzat en una constel·lació de personatges que van intervenint en el relat líric. En el pròleg d'aquesta edició d'Edicions de 1984, Jaume C. Pons Alorda hi veu un “colossal poema èpic”. És, sí, una epopeia sobre la nació nord-americana, però també una visió panoràmica, ideològicament molt carregada, sobre diverses civilitzacions del món. I hom hi conviu tothora amb el caràcter renouer d’aquesta tumultuosa naturalesa humana que fou el poeta americà, mort a Venècia l’any 1972. Geni i figura.

És la primera vegada que es tradueix íntegrament el corpus d’Els Cantos al català, i l’empresa —acomplerta amb encomiable rigor per Joan Antoni Cerrato— no pot sinó produir-nos vertigen i admiració, alhora. El lector català que no sigui capaç de llegir en anglès ja havia tingut tastos diversos de l’obra magna de Pound, els més consistents dels quals, obra de Francesc Parcerisas. Però ara ens n’arriba l’obra completa, en edició catalana (no pas bilingüe: altrament, el volum hauria fet dues mil pàgines!).

I la primera pregunta que ens podem formular és: ¿quin és el gènere d’Els Cantos? Pot resultar una qüestió desmodada, però si un agafa una altra obra de pes de la cultura nord-americana, la fundacional Fulles d’herba, de Walt Whitman, la pregunta potser no és tan impertinent. Whitman sembla que infongui un ritme de cant als seus versos, mentre que Pound més aviat l’esgarria una vegada i una altra. Anava llegint un cant rere l’altre, i he de confessar que la lectura se m’enduia enllà, sense saber del tot què llegia. Pàgines i més pàgines en què el fil del relat, si n’hi havia cap, no endevinava on em portava. Un exemple triat a l’atzar, el del començament del cant XXVII: “Formando di disio nuova persona / un home és mort, i un altre s’està podrint / et quant au troisième / il est tombé dans le / de sa femme, on en le reverra / pas, oth fugol othbaer: «va observar que la pintura tenia / un gruix de ¾ de polzada i va calcular, / a mesura que els envestien i travessaven, l’edat d’aquell / creuer»”. Doncs bé, de tirades de versos com la transcrita —en què, si més no a aquest lector, el sentit se li feia inextricablement fosc i recòndit—, el llibre n’és ple a vessar.

El cor de Guillem de Cabestany: “El que hi ha al plat és el cor de Cabestany? / Cap gust no podrà canviar aquest” conviu amb l’atzarosa vida d’Odisseu, amb una reflexió sobre els diners i el crèdit a la Siena del segle XVII o amb un munt de referències més que sovint costen molt de desentranyar. (“La clemència solla el mes d’abril”, llegim en el cant XXX, en el que sembla una picada d’ullet a l’icònic vers eliotià.) Llavors arribem a un dels temes centrals d’aquesta follia poètica: la usura, “la bèstia de cent potes”. Pound incorporava al seu llibre una infinitud de temes, i el de l’economia no li resultava menor. Són, aquests sí, versos diàfans, rigorosos com campanades: “Amb usura l’home no pot tenir casa de bona pedra / amb cada bloc de tall polit i ben ajustat / perquè el disseny li pugui cobrir la cara”. Blasmador de la usura, Pound hi insisteix al llarg de l’obra: “Usura rovella el cisell / Rovella l’ofici i l’artesà / Rosega els fils del teler”.

Després d’això, venen els cants xinesos i aquella llarga i tediosa defensa del president John Adams, pare fundador de la nació, tot un torrent de verbositat, i els cantos italians... i aquest lector, que s’ha llegit els diversos cants amb la intenció de poder-se agafar en alguns versos i trobar-s’hi arrecerat, ha de reconèixer, finalment, que la superba obra poundiana l’ha deixat a la intempèrie, potser enyoradís de la poesia tan cenyida i ben resolta de Frost o dels versos delicadament simbòlics de Dickinson.