Crítica
Llegim Crítiques 23/09/2017

Un còctel anomenat Venedikt Eroféiev

'Moscú-petushkí' de Venedikt Eroféiev. Marbot. Traducció d’Helena S. Kriúkova i Vicente Cazcarra. 200 pàg. / 16 €

Xènia Dyakonova
3 min
Un còctel anomenat 
 Venedikt Eroféiev

Venedikt Eroféiev (1938-1990), que ha passat a la història com l’autor d’un llibre de culte, Moscú-Petushkí, va morir de càncer de laringe. Cinc anys enrere li havien diagnosticat la malaltia i li havien practicat una operació que el va deixar sense veu; quan va voler anar a França, on un metge conegut es comprometia a curar-lo, el govern no el va deixar sortir. S’havia descobert que Eroféiev havia passat temporades llargues sense feina. Havia fet de paleta, de bastaix, d’operari d’instal·lacions elèctriques, de vigilant en un centre de desintoxicació... però no durava enlloc. Uns diuen que l’acomiadaven per indisciplinat, d’altres asseguren que el perdia el costum de robar llibres a les biblioteques de les empreses. Sigui com sigui, l’estigma de “paràsit social” va impedir que rebés un bon tractament, i el patiment físic no li va permetre gaudir gaire d’una fama tardana. Moscú-Petushkí, escrit el 1970 i difós clandestinament, no es va publicar a l’URSS fins al 1989, l’any en què va obtenir el reconeixement oficial. Feia temps, però, que molts lectors se’n sabien de memòria passatges sencers, i encara se’ls saben.

Per què Moscú-Petushkí segueix sent un dels llibres més admirats al seu país i arreu del món? L’argument de la novel·la és ben senzill. Vénitxka Eroféiev, un alcohòlic vocacional, agafa un tren de rodalies des de Moscou en direcció a Petuixkí, on viuen la seva amant i el seu fill. Durant el viatge conversa amb uns quants personatges excèntrics, alguns reals i altres no tant, i beu molt, de manera que arriba a Petuixkí adormit; quan es desperta, veu que el tren va de tornada cap a Moscou. El desig d’arribar a Petuixkí, un poble de mala mort que en la imaginació d’en Vénitxka es transforma en la imatge del paradís terrenal, segueix irrealitzable. Més enllà d’aquesta metàfora, la fascinació del llibre resideix en el protagonista, que recull l’essència d’un tipus de personalitat que només existeix a Rússia. En Vénitxka és un borratxo i un indigent que es complau en la seva misèria; i alhora és un intel·lectual refinat, un poeta líric i un filòsof pessimista que reflexiona sobre tots els aspectes de la vida. Tot ell s’assembla als seus increïbles còctels d’autor, que recomana als lectors cap a la meitat de l’obra: barregeu 10 cl de cervesa Jigulí, diu, amb 3 cl de xampú Sadkó, amb 7 cl de loció anticaspa i 2 cl d’insecticida, i ja teniu preparat “El petó de la tia Klava”.

La frontera russa

Tanmateix, no tot és deliri. Ningú és tan perspicaç com en Vénitxka a l’hora de definir la diferència entre Rússia i la resta del món: “ En nuestro país todo guardia de fronteras sabe que la frontera en que está no es ninguna ficción, porque a un lado de ella hablan ruso y beben mucho, y al otro beben menos y no hablan ruso ”.

El fet és que d’una banda i de l’altra de la frontera s’ha escrit molt sobre Moscú-Petushkí. Se l’ha titllat de llibre místic i profètic, perquè al final hi surten uns misteriosos éssers malèvols que ataquen el protagonista i li claven un punxó a la gola. Pawel Pawlikowski, el director d’un documental realitzat poc abans de la mort de l’autor, li va preguntar si havia concebut la seva obra com una rèplica de l’ Evangeli segons sant Joan. Eroféiev, que parlava a través d’un micròfon especial amb una veu com de robot, li va dir: “Déu me’n guard! Vaig escriure tot això sense cap pretensió, només per a un grapat d’amics íntims: per divertir-los molt i entristir-los una mica. Unes vuitanta pàgines per fer-los riure, i deu més perquè es posessin tan tristos com per oblidar tota mena d’alegria”.

stats