Segurament, el conegut humorista En Peyu no va inspirar-se en la feina del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) per imaginar el seu exitós El búnquer a Catalunya Ràdio. Tanmateix, tots dos comparteixen, tot i que amb un grau de profunditat ben diferent –una hora de programa radiofònic contra un llarg article al New Yorker–, la fascinació humana per la biografia com a eina per conèixer l’altre... especialment quan aquest altre respon al perfil establert al subtítol del llibre: estafadors, assassins, rebels i malfactors.

Després de l’èxit de crítica i públic de No diguis res (2020) i L’imperi del dolor (2021) –tots dos traduïts per Ricard Gil–, la barcelonina Periscopi celebra el seu desè aniversari amb aquest aplec de 12 històries prèviament ja publicades per Keefe, entre 2007 i 2019 –amb una breu nota d’actualització rere cada peça–, a l’icònic i gairebé centenari setmanari novaiorquès. Ara aquí vindria l’habitual acumulació d’elogiosos i envejosos tòpics, a mig camí de l’afectació i la ximpleria, sobre el New Yorker: el luxe de donar temps i finançament als seus escriptors, la mítica qualitat de les seves cobertes i el seu equip de verificació, o el plaer de poder llegir sobre el món en majúscules. Però és que, pedanteria i beneiteria al marge, tot això és cert.

Si fer una bona peça periodística ja demana ofici i inversió, aquests bàsics no fan sinó incrementar-se quan els retrats es compliquen pel tipus de perfils i d’aproximacions triats. Pel que fa al primer tret, Keefe cerca personatges no precisament fàcils: des del conegut traficant mexicà Joaquín Guzmán, el Chapo, fins a l’assassina múltiple estatunidenca Amy Bishop, passant per l’estafador alemany Hardy Rodenstock. Fins i tot quan escull protagonistes que estan al costat correcte de la justícia, el desassossec es manté, sigui l’investigador de l’atemptat de Lockerbie, Ken Dornstein, sigui l’advocada defensora de candidats a la pena de mort Judy Clarke. Les biografies d'aquest catàleg dels horrors –no per casualitat hi apareixen des de l’excomissari espanyol José Manuel Villarejo, vinculat al traficant d’armes sirià Munzir al-Kassar, fins a l’expresident dels EUA Donald Trump per la seva relació amb el productor televisiu britànic Mark Burnett– no són causades per la morbositat del periodista sinó per (vull creure) l’oportunitat que representa abocar-se a l’abisme i, malgrat tot, cercar-hi humanitat.

En segon lloc, i com si la tasca no fou prou complexa, Keefe defuig construir el reportatge a partir de la conversa directa amb el protagonista –en alguns casos simplement perquè es neguen a parlar-hi–. Per contra, opta per una aproximació en cercles: allò que als Estats Units es coneix com a writearounds. D’aquesta manera, el perfil es fa per acumulació i contrast, a partir d’una suma de veus que van afegint capes i més capes sobre el personatge. Convertir això en un text comprensible i atraient exigeix, òbviament, persistència al llarg del temps, una inesgotable capacitat d’empatia i una ploma especialment dotada per bastir un text fascinant i impactant, autèntic i original.