BarcelonaL’altre dia, a la presentació d’un llibre, vaig assistir a una conversa entre tres editors independents que comentaven amb preocupació i impotència els canvis que el mercat editorial català està patint últimament. Des de fora sembla que el sector editorial vagi vent en popa: hi ha xifres que parlen d’augments de vendes i a qualsevol llibreria es pot constatar que l’afluència de nous títols no s’atura. I potser sí que les xifres globals de vendes han crescut, però ¿per a qui han crescut? Una de les editores explicava que, en el seu cas, per exemple, el suposadament gloriós dia de Sant Jordi va vendre la meitat que l’any passat. No un deu ni un vint per cent menys, no: un cinquanta per cent. Un altre comentava que les xifres mitjanes de venda de cada títol rondaven els 400 exemplars. Una tercera em diu per telèfon que tot aquest any les seves vendes estan un trenta-cinc per cent per sota. Així que quan diem que Sant Jordi va anar molt bé, caldria que concretéssim per a qui va anar bé.

Vaig escoltar també un episodi de Ciutat Maragda, el programa oasi de literatura de Catalunya Ràdio del David Guzmán, on feien balanç de Sant Jordi i comentaven les noves dinàmiques de mercat, marcades per la presència de tres grans grups. Les preocupacions que expressaven els que hi parlaven eren més o menys les mateixes, alguns amb més vehemència (i raó) que d’altres, alguns amb resignació.

La política de sobrepublicació dels grans grups

És evident que en un mercat literari madur hi ha d’haver de tot: des de l’editor sonat que perd els diners i la vida per publicar petites joies fins al gran grup divers amb múscul econòmic que fabrica bestsellers en cadena. El problema no és que hi hagi de tot; el problema és que ara mateix hi ha unes dinàmiques que posen en perill el nostre delicat ecosistema, la més amenaçadora de les quals és la política de sobrepublicació dels grans grups. Abans de dir cap xifra, tinguem ben present que, segons estadístiques diverses, la gent llegeix cinc llibres l’any de mitjana: cinc. Bé, doncs, al web de Penguin Random House diuen que l’any passat van publicar 2.500 títols. En una notícia del 2023 esmentaven que el grup Planeta n'havia publicat 4.500. Davant d’això és absurd que un editor independent s’estigui qüestionant si ha de publicar 25 o 30 o 32 llibres l’any. El problema dels 4.500 és que aquests llibres ocupen un espai físic i mediàtic en l’espai finit de les llibreries i els mitjans de comunicació. Els llibreters no poden tenir a la venda tots els llibres que es publiquen i els mitjans poden parlar només d’una part infinitesimal de la producció literària. La dels grans grups és, doncs, la política de l’abusananos de tota la vida. I nosaltres, tots, ho estem tolerant i alimentant.

Però la cosa no s’acaba aquí. Per exemple, el dia de Sant Jordi, les editorials independents han de tenir parada tant sí com no; els grans, en canvi, saben que estaran a les parades de les grans llibreries (Casa del Llibre, Fnac, Central i companyia). O, per exemple, el diner públic que els arriba: els criteris per rebre ajuts no tenen en compte la facturació o el nombre de treballadors. Si fem un paral·lelisme amb qualsevol ajut a les famílies, veurem que molts van en funció de la renda familiar: a partir de certa xifra es considera que aquella unitat familiar no necessita ajudes públiques. Potser ens hauríem de preguntar si caldria establir alguna mena de topall per dalt en les subvencions a editors; ¿seria una manera de fer que els grans grups es continguessin una mica a l’hora de sobrepublicar?

Un altre problema dels grans grups és que no sembla que discriminin la qualitat literària. No dic que no publiquin bons llibres, evidentment que en publiquen, però també en publiquen molts d’altres que sovint no arriben a uns mínims i diria que de vegades donen massa importància als resultats econòmics sucosos, amb la qual cosa empenyen una literatura poc literària. Però, esclar, direu: ¿es pot objectivar la qualitat literària? En els ajuts als escriptors bé que es quantifica. Hi ha qui diu que això és cíclic, que altres vegades s’ha entrat en aquesta espiral de publicació inflacionista. Potser sí, però la sensació és que la força de l’embat és cada vegada més fort.

Ara tenim un ecosistema literari ric i divers, però està en perill i crec que ens toca a tots arromangar-nos, també als lectors, que hem de procurar comprar i llegir d’una manera més conscient, sense deixar-nos arrossegar com meduses per la marea calenta de les novetats marketinguitzades; també els llibreters, que han de fer l’esforç de triar i mirar de no perjudicar les editorials independents; també els periodistes, que han de fixar-se més en donar espai a tothom; també els autors. Tanmateix, no hi tinc gaire fe; l’ONU advertia fa anys que s’extingeixen unes 150 espècies cada dia. ¿A qui li importarà que ens quedem sense dodos i hàgim de conviure només amb els grans depredadors?