La balada és un gènere musical i líric propi de la cultura popular dels EUA que narra històries d'amor i pèrdua, d'assassinats i traïció. Les balades les canta gent senzilla, tenen una natura coral i conjuguen la vida aparentment plàcida amb la irrupció de la mort i la tragèdia. A Balada de Holt, de Kent Haruf (1943-2014), hi trobem tot això. Com una Odissea invertida, Jack Burdette, un vell i popular veí, exestrella del futbol d'institut (“havíem après a esperar coses insòlites d'ell”), torna un bon dia al poble del qual havia fugit anys enrere després d'haver perpetrat una traïció col·lectiva. Aquest odiat Ulisses sí que és reconegut –és apallissat i engarjolat— quan torna a Holt, la seva Ítaca, on encara viu qui va ser la seva Penèlope. Ara, però, Jessie és la parella de la veu que ens narra la història, Pat Arbuckle, propietari del diari local.

Aquest punt de vista intern en el relat, amb un narrador testimoni que acaba sent protagonista, és la primera diferència que trobem a Balada de Holt, que va ser la segona novel·la de Haruf (i la que faltava per publicar en català per Periscopi), respecte de la posterior i més coneguda Trilogia de Holt –integrada per Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció—. La Trilogia disposa d'un punt de vista omniscient eixut, dialogal i escènic. A la Balada, en canvi, Pat hi fa de narrador emocional i poc confiable.

La renúncia a la mirada omniscient té una explicació: Haruf no té gens d'interès moralitzant. Les desgràcies se succeeixen, però no com a resultat de cap acció, sinó perquè la vida resulta ser una trituradora ben greixada. No hi ha herois, ningú de qui sentir-se orgullós. A El vincle més fort, primera novel·la de Haruf que presentava el comtat imaginari de Holt, a Colorado, hi trobàvem aquesta terra eixuta que fa persones eixutes, sí, però també una natura que emmarcava i dissipava la boira tràgica: les muntanyes, les praderies de melissa. En aquesta, en canvi, no sortim del poble, no en veiem les muntanyes.

El ritme de la narració, però, sí que imita el comportament de les aigües que s'estimben muntanya avall cap a la plana de Colorado: la trama ens ambienta de primer en històries de llum i plenitud dels personatges –parelles felices, amistats, plans de futur—, n'il·lumina els detalls, però això mateix sembla convocar la tragèdia. De sobte, el corrent cau pendent avall i tot és fúria, escuma i remolins: accidents, suïcidis, morts. Aquest patró narratiu –som éssers de vida fets per a la mort– és molt recurrent a la novel·la, fins al punt que en l'últim terç la fa previsible. Haruf explora el revers tenebrós del mite arcàdic, tan arrelat en la tradició dels EUA des d'Emerson, Thoreau o Whitman. Holt no és acollidor, és fred i inhumà, la justícia s'hi practica com una variant retorçada de la venjança. La protagonista, Jessie, ho entén molt bé i s'hi ofereix en sacrifici expiatori.

Una incorporació valuosa

Els personatges, però, potser com a efecte d'aquesta recurrència en la trama, resulten més plans i estàtics, perfilats amb un traç més gruixut del que ens té acostumats Haruf. Jack és un antagonista fosc i ho és sense cap esquerda, al contrari del narrador, Pat, bo sense contrast. Jessie és, en canvi, un personatge més complex i dinàmic, sorprenent. Pel que fa al tracte que Haruf dona als secundaris (el xèrif mandrós i gras, la nòvia bleda), la novel·la tomba més aviat cap al to satíric.

Periscopi completa amb Balada de Holt la publicació en català de tota l'obra de Haruf, una incorporació valuosa més a un catàleg internacional que és percebut pel lector com a valent i prestigiós. L'escriptura silenciosa de Haruf n'és una bona mostra. I el que ens hi diu: que vivim com somiem, sols.