El llibre té dues parts. De fet, caldria apuntar que la matèria de l’obra se sosté –i se substancia– sobre aquestes dues parts, que corresponen als dos sentits de la paraula emergència. La primera reflexiona, en general, sobre el dolor: "Esdeveniment greu, l’accident que urgeix"; l’altra és el nom d’acció d’un verb: "Acció d’emergir, la possibilitat que enceta". L’autora ha adaptat les dues definicions, que, com s’ha vist, són bimembres. La segona part de cada una –“l’accident que urgeix”, “la possibilitat que enceta”– introdueix el discurs del llibre amb el qual Mireia Calafell va guanyar l’última edició del premi Carles Riba.

Una de les poesies més trasbalsadores de Joan Vinyoli és la titulada Joc, del seu penúltim llibre, Domini màgic (1984). El pretext és el joc de billar (francès); el tema, ben altre, apunta al desig de concloure el malson de viure. La bola de vori de la consciència humana, del tot mancada d’autonomia, la “fondrà, al capdavall, la mà del foc”. En el llibre de Calafell, també hi ha uns versos que parteixen de l’anècdota d’aquest joc (en el seu cas, però, és el billar americà). Es tracta de la poesia titulada Loop, que acaba així: “Quan cau la bola negra / tu ja te n’has anat”. No són versos tan amargs com els de Vinyoli: però la bola és negra, i el forat que se l’empassa, inapel·lable.

Calafell té una gran habilitat per trobar pretextos brillants que abonin la idea de la irrevocabilitat del temps. En la primera secció, tot fa una sensació de peremptorietat, de fer tard. El temps acuita. Tot toca a la fi –o ja hi ha tocat–: “L’extinció és al centre / d’aquest futur que arriba exhaust”. Magritte ens va ensenyar que allò que havia pintat no era pas una pipa, sinó un quadre que representava una pipa. La poeta barcelonina escriu: “Hi ha el dolor i després hi ha el dolor / la paraula que escrius i persegueix el tall / però no diu el tall la incisió la fiblada”. El subratllat és seu (vull dir, la cursiva). El subratllat, en realitat, és la manera d’entendre artísticament la vida: el dolor, l’angoixa, el tedi. I també la joia.

L’obra va plena d’animals i bestioles que, sovint, desapareixen. O que treballen, com els corcs, per la consumpció. La poeta ha prescindit de la puntuació, perquè les seves poesies imposen allò que se n’ha dit la forma orgànica: cada una té la forma que exigeix. En els versos que acabo de transcriure, hi ha més blanc entre el tall, la incisió i la fiblada (no un mer espai). La segona secció obre una porta que potser no convida a l’esperança, però sí al canvi. A fer foc nou, com diem en català: “Aquestes flames d’ara que ens rodegen / que ens ofeguen que ens asfixien / també ens salven”. Verdaguer –sol, i de dol, i destronat– ho va entendre així: “Emmusteir-se és florir”. És una poesia marcada per la consciència del dolor, de la pèrdua. “El mort pots ser tu”. El pretext dels versos finals adquireix la categoria de símbol: un lliri de mar que floreix “amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida / només per viure un dia”. Un, només.