BarcelonaSuposem que us han servit un àpat suculent, ben cuinat i acompanyat d’un vi o un xampany de primera, postres per delectar-s’hi, etcètera. Doncs l’anàleg en literatura podria ser Gust per París. Records d’un bon vivant, d’Abbot Joseph Liebling (18 d’octubre 1904 - 28 de desembre 1963, Nova York), volum ben cuinat per Univers, amb traducció d’Esther Roig i un pròleg magnífic de James Salter.

Gust per París és el darrer llibre de Liebling, publicat poc abans de la seva mort. Un volum escrit al llarg de vint anys, però que n’abasta més de cinquanta, des de les seves primeres visites a París fins a gairebé la darrera, feta el 1963. Liebling es va incorporar a The New Yorker el 1935 i les seves millors peces les podem llegir a Back where (1938) i The Telephone Booth Indian (1942), però Gust per París (Between meals) són figues d’un altre paner. És veritat que, en general, els periodistes no poden esperar que la seva obra perduri, però sospito que aquesta ho farà. Perquè, tot i que inicialment el llibre apareix com una sèrie de quatre articles, acaba essent un combinat d’autobiografia i llibre de memòries formidable. 

El somni de viatjar a París

Hi va haver una època en què París representava una gran experiència, era la capital de l’art i de la literatura, i anar-hi era una mena de ritual de pas, l’ambició d’un somni, que diuen. Potser per això, el pare de Liebling va oferir-li al noi suspendre la seva carrera com a periodista per estudiar un any a París. A bodes em convides. Amb 22 anys el jove Abbot va navegar cap Europa per estudiar literatura medieval francesa a la Sorbona. Però la seva, diguem-ne, devoció pels estudis va ser purament simbòlica, ja que va veure aquell 1926 com una oportunitat estupenda per gaudir de la vida francesa i apreciar, en especial, el seu menjar i vins. Aquest any, doncs, va constituir l'arrel emocional de Gust per París, que és una mena de guia per aquell París de llegenda. Ara bé, a Liebling no li interessava tant el glamur. El captivava molt més conèixer certs personatges i llocs pròpiament desconeguts per la majoria, indrets i gent que li proporcionaven la possibilitat de convertir-se en un bon vivant autèntic, sempre a la mida de les seves possibilitats econòmiques. El resultat final és un relat fascinant, una crònica original plena de besllums fragmentats d’una ciutat fabulosa, que ja vivia al caire de l’hora suprema. És el París d’una època –com diu Salter–, en què els prínceps visitaven els bordells de la Rue de Chabanais.

“El primer requisit per escriure bé sobre el menjar és una bona gana. El segon és començar l’aprenentatge de gormand tenint prou diners per pagar el compte, però no prou per ser indiferents a la suma que representa”. Aquest equilibri entre plaer i cost és un principi bàsic per poder aspirar a gormand –no pas a gurmet–, que és el que anhelava Liebling, perquè “un home que ja és ric a l’adolescència està condemnat a ser un diletant a taula.” I el periple d’aquest aprendre a menjar i a beure bé passa per un munt de figures humanes i llocs tan apreciables com insòlits. Personatges com Xavier Privas, l’apòstol de la noblesa i el patetisme; Yve Mirande, gran gastrònom a temps complet; George Polin, Louis Bouillon, M. Pierre; i llocs com El Beaux-Arts, a la Rue Bonaparte; El Noctambules, El Gypsy’s Bar, L’Auberge de l’Étoile, a Gevrey-Chambertin; a Dijon, el Racouchot; el Drouant, etcètera. I, addicionalment, fent amistat amb el seu admirat Waverley Lewis Root, autor de The food of France, amb qui Liebling dialoga i discuteix obertament sobre restaurants, cuiners, menjars i vins superlatius.

Gust per París és el llibre que mai recomanaria un metge, però és una lectura tan llaminera com llaminer era el mateix Liebling. En tot cas, el plaer que produeix en la imaginació les coses i el munt de plats que s’hi descriuen fan les delícies de qualsevol lector. És una cuina impensable avui pel grau de colesterol que regalima, però d’una generositat i bon humor desbordants. Així i tot, per als desmenjats i llepafils, cal dir que és un llibre embriagador i original, que conté de tot: diàlegs, personatges, descripcions, teories, idees, nostàlgia, ironia… Però el seu valor més gran és la veu inconfusible i l’estil personal del gran escriptor que va ser aquest golafre portentós i llegendari.