Hi ha obres que no estan fetes per ser compartides sinó com a exercici íntim d’introspecció que busca en la creació entendre per què una ment es tanca amb els cadenats de la depressió. L'art es converteix en un delicat espanyaportes que expressa, a través de metàfores, idees i sentiments, el que la raó no pot explicar: per això, Clarissa i Septimus aconseguien entrar en el cor ferit de Virgínia Woolf, donant una treva a la seva pulsió suïcida. Zoe Thorogood (Ipswich, 1998) no és la primera a fer servir els seus dots artístics per buscar una explicació al seu dolor, però és indubtable que S’hi està molt sola al centre de la Terra (Norma Editorial, traducció de Laura Obradors) sorprèn des de les seves primeres pàgines pel torrent de sinceritat i talent gràfic que desborda aquesta jove autora.

Si en la seva anterior obra, La inevitable ceguera de Billie Scott (Reservoir Books, 2023), bregava amb la por interior davant la pàgina en blanc, Thorogood decideix ara ensulsiar la quarta paret que separa el lector de l'autor per mostrar-se en tota la seva feblesa, parlant de la depressió i les obsessions que la tenallen des de la infància amb una honestedat que atrapa automàticament. L'obra es revela com un exercici de catarsi a través de la creació que aprofita tots els recursos del llenguatge de la historieta per buscar explicacions i raons, per mirar de comprendre com ha arribat fins allí.

Com en la vida, no hi ha guió previ: el relat de Thorogood va construint-se davant els nostres ulls des d'una mirada polièdrica en la qual tot és possible. Temps i espai es condensen a través de versions de l'autora que conviuen en el relat mentre ficció i realitat s'entrecreuen sense solució de continuïtat, i dimonis interns prenen una forma monstruosa palpable. Amics, amors i família apareixen com a personatges i habiten una història en què la solitud de l'autora contrasta amb la nodrida coralitat que envolta la seva versió dibuixada.

Explosió calidoscòpica

Però Thorogood aborda la seva obra des d'una pirueta encara més atrevida: estem llegint l'obra que l'autora està creant. L'acompanyem en cada pas, en els dubtes, en els errors, en els encerts, en la pressió pel lliurament d'una obra que és alhora teràpia i treball, i que converteix el camí en una metareflexió que integra amb naturalitat i encert tota mena d'experimentacions narratives, sorprenent cada pas amb una explosió calidoscòpica de possibilitats i estils, que muten i s'adapten a cada necessitat expressiva. No hi ha límit ni frontera: absorbeix influències del cinema, de l'anime, de la literatura, del còmic o de les xarxes socials per assumir-les i transformar-les en franquesa espontània que no renuncia a la ingenuïtat de la joventut i aconsegueix connectar amb qualsevol persona que s'acosti a les vinyetes des de la confiança de sentir l'autora com a una amiga de sempre que comparteix amb nosaltres els seus pensaments més íntims.