CRÍTICA

La vida cruel

'Tatsumi' de Yoshihiro Tatsumi. Satori. 264 pàg. / 20 €

La vida cruel / WIKIPEDIA Zoom

Quan encara no era gens habitual que el manga entrés en els hàbits lectors del consumidor local d’historietes adultes, el número 5 de la revista El Víbora va presentar en societat un autor japonès que, fins i tot quan el nostre coneixement del context va créixer, seguiria sent molt difícil de classificar. El seu nom era Yoshihiro Tatsumi i aquell relat de setze pàgines portava per títol Goodbye. L’acció tenia lloc en un barri degradat del Japó de postguerra i se centrava en una dona rebutjada socialment per la seva relació sentimental amb un militar nord-americà, a qui assetjava la figura d’un pare que li reclamava ajut econòmic. En aquell moment, a les pàgines d’ El Víbora convivien les baixades al moro de Gallardo i Mediavilla, el malditisme ravaler de Pons, l’acció directa anàrquica del Gustavo de Max i el barroquisme veneri de l’Anarcoma de Nazario, però aquell autor que, amb traç tan àgil com minimalista, servia aquell melodrama en miniatura es revelava capaç de provocar un gran trasbals en el lector fent servir un llenguatge situat als antípodes dels tons dominants d’aquell conjunt. Amb el pas del temps, un pot recórrer a certs codis per intentar buscar parentescos en un treball com Goodbye, història que es nodreix de la mateixa ràbia que, un any després que Tatsumi la dibuixés, un cineasta com Kinji Fukasaku bolcaria en una pel·lícula com Jingi naki tatakai (1973), però que el seu autor materialitza amb la sensibilitat d’un Ozu o un Naruse que haguessin perdut tota fe en la redempció de la humanitat.

Goodbye és una de les nou historietes recollides a Tatsumi, volum que se centra en alguns dels treballs curts més destacats, que, al llarg de la dècada dels 70, van consolidar l’autor com a pioner i mestre del gekiga o manga per a adults. Una predilecció pel protagonista aïllat, alienat, solitari, marginat i silenciós, sovint un rostre anònim perdut en la multitud, domina aquesta antologia en què les claus del melodrama, travessat per una agulla existencialista, flirtegen amb la possibilitat del terror realista i quotidià.

La manera en què els correlats simbòlics de les històries van agafant centralitat narrativa i la molt particular modulació d’uns desenllaços que prefereixen la participació activa del lector a l’explosió climàcica donen cohesió a aquesta panoràmica de la crueltat que a alguns lectors ens permet recuperar l’impacte de la primera trobada amb Tatsumi, alhora que serveix com a perfecta introducció a l’obra d’un mestre absolutament universal.