BarcelonaSi l'any passat va ser el seu germà Beto, aquest any és Jaime Hernandez (Oxnard, Califòrnia, 1959) qui visita el Comic Barcelona. Fa quatre dècades que el dibuixant relata les vicissituds familiars, sentimentals i vitals de Maggie Chascarrillo i Hopey Glass a la saga Locas, un projecte monumental que ha evolucionat de la fantasia pulp amb coets i monstres al melodrama de llarg recorregut. Al llarg d’aquests anys, Hernandez ha observat amb una mirada empàtica i còmplice com els seus personatges es feien grans i els ha seguit a través d’enamoraments, desenganys, separacions i retrobaments que conformen un dels exercicis de ficció més fascinants del còmic modern. Però a Dibujo del natural (La Cúpula, 2025), darrera entrega de Locas, la veritable protagonista és la Tonta, una adolescent confosa i impredictible que revoluciona la vida de la Maggie i el seu company, el Ray.

L’any passat va morir la seva mare. Fa cinc anys em va explicar que ella va transmetre l’amor pel còmic a tots els seus fills.

— És així. En general, als pares no els fa gràcia que als seus fills els agradin molt els còmics, i fins i tot els llencen a les escombraries. Però la meva mare no, ella ens animava a llegir-los perquè també li agradaven de petita. De fet, donava diners al meu germà gran perquè anés a comprar-ne! I sempre ens estava animant a dibuixar, perquè era una manera d’aconseguir que calléssim millor que posar-nos davant el televisor.

I li agradaven els còmics que feien els seus fills?

— Més aviat la feia feliç que ens dediquéssim a alguna cosa. Teníem feina gràcies als còmics. Però al cap d’un temps es va acabar cansant de les nostres històries i, de fet, un dia ens va tornar una pila dels nostres còmics que li havíem donat. I nosaltres: “D'acord, mama, gràcies”. Què hi farem.

Fa cinc anys em va dir que havia creat el personatge de la Tonta perquè necessitava un descans de la Maggie després del final de Chapuzas de amor (La Cúpula, 2015). A Dibujo del natural, tanmateix, s'entrecreuen els camins de tots dos personatges.

— Volia ajuntar els dos personatges perquè la Maggie s'està fent gran i ja no vol anar d'aquí a allà fent l'idiota i emborratxant-se, així que necessitava personatges joves. Però, al cap i a la fi, viuen a la mateixa ciutat, així que, eventualment, s'havien de trobar. I m'agradava mostrar que la Maggie ja no té paciència per als xavals que es comporten com ella ho feia de jove.

Quan els lectors de Locas vam conèixer la Maggie, era difícil no enamorar-se d'un personatge tan encantador, honest i aventurer. La Tonta, en canvi, no li posa les coses tan fàcils al lector.

— Cert, no és fàcil que d'entrada t'agradi el personatge, però a mesura que em faig gran, els lectors de còmics van canviant i prefereixen personatges més atrevits. Quan va aparèixer Ghost world, en què les protagonistes són tot odi en comparació amb la Maggie i la Hopey, vaig decidir crear la Vivian, que era perfecta, perquè és la malvada definitiva: pot fer de tot i sempre queda bé. I la Tonta és una mica igual; pot fer qualsevol barrabassada perquè no té res a perdre. La Maggie i la Hopey, en canvi, tenen molt a perdre, perquè estan atrapades pel seu passat i s'han d'ajustar al seu entorn.

Sempre ha dit que s'identificava amb la Maggie. També amb aquesta Maggie més madura?

— Sí, perquè la Maggie i jo hem crescut junts. Quan penso en com ha canviat la meva vida, o com m'ha tractat el món, o jo a ell, m'adono que a la Maggie li passa el mateix. La gent la veu d'una manera diferent perquè és més gran i té un rol més responsable, però hi ha una part seva que no s'ha fet gran i continua igual.

Les últimes escenes de la Maggie a la platja, marcant distàncies amb la generació més jove, tenen un regust de final, gairebé de comiat. ¿És el final del personatge?

— Part de la seva vida s'ha acabat, sí. És com el seu barret de platja, que es perd a l'oceà. La Maggie inicia un nou capítol de la seva vida, i això és un repte. Després de Dibujo del natural, m'està costant trobar la nova història de la Maggie. No sé on és ni de quina manera, ni com l'afectarà el fet d'estar casada.

Chris Ware comentava l'altre dia que alguns dibuixants com Charles Schulz o George Herriman van treballar en les seves obres fins al final de les seves vides, i que ell també ho volia fer. I vostè?

— Sí, vull seguir fent Locas fins al final, però no sé quan serà. Potser serà perquè ja no puc dibuixar, o perquè jo no vull dibuixar més. Amb el temps, el meu art està cada vegada més al servei de la història; els dibuixos no són tan importants. Intento fer-los el millor que puc, però són més importants els personatges. Les seves personalitats ens han dut tan lluny que els dibuixos no tenen importància. De fet, no sé si encara m'agrada dibuixar. Quan era petit dibuixava perquè a la gent li agradava molt com ho feia. A l'escola, l'única raó per la qual no em pegaven era perquè podia dibuixar; però volia, realment? Estic cansat de l'art. Sort que m'he convertit en algú que explica històries. Vaig trigar a ser escriptor, més que dibuixant, però ara mana l'escriptura. La prova és que si em poses davant d'un quadern de dibuix no el vull ni tocar, no vull dibuixar. L'altre dia dinava amb un antic animador i li vaig preguntar quant de temps feia que no dibuixava res per a ell mateix. I em va dir que no ho havia fet en vint anys. Però jo el supero: fa 30 anys que no dibuixo res per a mi mateix. És curiós; ja no volem fer allò en què som millors.

I què l'impulsa a seguir fent còmics, doncs?

— Quan jo era l'únic que sabia dibuixar de la classe i ningú més tenia cap relació amb l'art o el dibuix, la gent em deia “Oh, m'encanta el teu dibuix, tant de bo el pogués fer jo”. I pensava: “Uau”. Així que no em retiro i segueixo dibuixant per tots aquells que no poden, o no en saben. No ho faig per a mi, ho faig per a vosaltres.

Una discussió eterna dels fans de Love and Rockets, la revista que publiquen vostè i el seu germà, és qui és millor, si Jaime o Beto. Què en pensen, vostès, d'aquesta rivalitat artificial?

— Ens fa riure. Tots els germans érem molt competitius, però quan vam començar amb el còmic, el Beto i jo ens vam adonar que ell sabia què volia fer i jo sabia què volia fer. Així que no ens trepitgem mai. Jo he après molt d'ell. No sé si ell ha après res de mi, perquè és més gran. No competim entre nosaltres, perquè això ho esguerraria tot; podria acabar amb la nostra relació i el còmic, perquè ens convertiríem en rivals.

De tant en tant apareixen al meu timeline dibuixos antics de personatges de la Legió de superherois. Va ser només un encàrrec de DC Comics o li té afecte als personatges?

— Tinc bons records del còmic; eren divertits de llegir quan era nen. Però bàsicament va ser una feina per a mi. Quan vam publicar el primer Love and Rockets, gent de la indústria ens va dir: “Ei, això mola molt”. I nosaltres vam pensar: “Ho hem aconseguit! Hem triomfat!”. Però de seguida ens vam adonar que no ens volien pel que fèiem, sinó perquè ens veien prou nivell per dibuixar Spiderman. Per a mi era com: “No, gràcies, ja tinc el meu còmic”. Però molta gent s'ho va prendre malament, com si jo tingués molts fums. "¿Qui t'has cregut que ets?", em deien. I jo: “Un paio que fa el que li agrada. Quan va ser l'última vegada que vas fer el que t'agrada?”.

Si hagués d'explicar la història de com un xaval punk d'Oxnard, a Califòrnia, es converteix en un dels autors de còmic més importants de la seva generació, quina seria la primera escena?

— Uf. No ho sé. Sé quines serien les primeres i les últimes paraules. Seria: “Ei, no està malament per a un parell de mexicans de la petita ciutat d'Oxnard, a Califòrnia”. El meu germà i jo venim del no-res. El meu pare no era un productor, i la meva mare no treballava en la indústria de la moda. Feien el que havien de fer per viure i fer la seva. No vam tenir cap suport i vam començar des de baix de tot. Ho hem fet tot nosaltres mateixos.