CRÍTICA
XAVI SERRA

La incerta bellesa de l’avenir

'El difícil mañana' d'Eleanor Davis. Astiberri. Trad. Santiago García. 152 pàg. / 16 €

La incerta bellesa de l’avenir Zoom

A ¿Podemos hablar de algo más agradable? (Reservoir Books), Roz Chast inclou cap al final d’aquest extraordinari relat autobiogràfic sobre la mort dels seus pares els dibuixos que ella havia fet de la seva mare a l’hospital, en el llit de mort. Són esbossos fràgils, gens morbosos, que tenen la capacitat de sacsejar-te emocionalment com només ho pot fer la veritat despullada. El mateix passa amb els dibuixos a doble pàgina d’un nadó acabat de néixer que apareixen en un moment d’El difícil mañana (Astiberri), en què Eleanor Davis projecta tot de sentiments en una imatge que captura la incerta bellesa de l’avenir, d’un futur que encara no està escrit.

És curiós com de diferents són els tres còmics de Davis publicats a casa nostra: ¿Arte? ¿Por qué? (Barrett) és un original assaig visual que reflexiona de forma lúcida sobre l’art a través del treball de nou creadors; Tú, una bici y la carretera (Astiberri) relata en primera persona el viatge en bicicleta de l’autora a través d’un grapat d’estats del sud dels Estats Units, reflectit en apunts i esbossos poètics del paisatge i les experiències que viu; El difícil mañana, en canvi, abandona la no-ficció per explicar la història d’una parella d’amants que viuen en una caravana aparcada a la clariana d’un bosc on, teòricament, s’han de construir una casa de fusta abans de l’hivern. L’apatia contemplativa d’ell i el creixent activisme polític d’ella són els dos punts de fuga d’una mateixa perspectiva: la por íntima que els provoca a tots dos la possibilitat de tenir un fill en un món hostil i ple d’injustícies.

Davis s’acosta a aquesta parella tan hippy i natural des de l’empatia, dibuixant amb una mirada humanista dos personatges creïbles i tendres però potser no gaire interessants. Si la història avança és gràcies a l’efectivitat com a narradora de Davis, que tensiona el relat a través dels conflictes del grup d’acció directa en què milita la noia i l’amistat intensa i equívoca que té amb una altra activista. Però els millors moments d’El difícil mañana no provenen de la trama literària, sinó de troballes gràfiques que són pròpies del llenguatge del còmic com les ja esmentades il·lustracions del nadó, l’escena brillant en què una veritat dolorosa desdibuixa tot el que envolta un personatge i, sobretot, els diversos moments en què Davis prescindeix de les paraules i confia en el poder de les imatges per narrar, amarant de la crua potència expressiva del manga gekiga uns dibuixos en blanc i negre que, en general, són més aviat deutors de l’estil indie nord-americà d’autors com Chester Brown, amb tocs d’influència de l’estètica europea de la nouvelle BD dels 90.