“M’agrada anar més lluny del que ens diem a nosaltres mateixos que és possible”, reflexiona Eleanor Davis poc després de començar aquest dietari en vinyetes. Tú, una bici y una carretera és el relat en primera persona i en temps real del viatge en bicicleta que l’autora nord-americana es va proposar fer des de la casa del seus pares, a Tucson, Arizona, fins a casa seva, a Athens, Geòrgia. Una ruta a través del sud dels Estats Units que té molt d’exercici de superació per deixar enrere una etapa personal fosca. “Havia perdut el desig de viure, però quan vaig en bici em sento bé”, confessa Davis, que tanmateix obvia el passat i centra el relat exclusivament en l’experiència del viatge, fent que el lector experimenti intensament les mateixes sensacions: el vent que frena la marxa o que et fa anar més ràpid, el paisatge que va canviant, la connexió intensa amb el propi cos... Aquest focus en els detalls i sensacions també serveix per capturar la vivència física del viatge, de la transformació exterior i interior que va més enllà del desplaçament en l’espai.

A Davis no li passa res transcendental durant la seva ruta: es creua amb altres ciclistes, coneix gent encantadora i pateix pels genolls, que sovint li fan mal. L’incident més significatiu és la detenció d’un migrant que fugia de la policia. La presència física de tanques, patrulles frontereres i helicòpters que sobrevolen la zona és un recordatori constant d’un drama que a ella no li afecta directament: en la seva única topada amb la policia fronterera, li ofereixen aigua i ni tan sols li demanen el carnet.

El que és extraordinari de Tú, una bici y una carretera és segurament la manera com relata les coses, amb un traç fi en blanc i negre amarat d’immediatesa i uns petits comentaris que, de vegades, s’acosten al lirisme per expressar la joia del viatger i la comunió amb la carretera. És notable, per cert, la capacitat de Davis per suggerir la bellesa i matisos del paisatge tot i el minimalisme del seu dibuix, així com l’harmonia d’unes pàgines que no tenen vinyetes, un detall molt coherent en un còmic que parla precisament de no posar límits al que podem ser ni al moviment de les persones. L’emocionant trobada amb una anciana en una antiga plantació d’esclaus restaurada i el haiku visual de l’epíleg són el final perfecte d’una obra que no aporta gaires dades biogràfiques sobre l’autora, però, com de vegades passa amb els companys de viatge, sents que la coneixes de tota la vida.