BarcelonaLa por en majúscules és la por que mai li passi alguna desgràcia a un fill. Dani Alba (Sant Pere de Ribes, 1973) s’acosta a aquest abisme amb la novel·la Dent de lleó (LaBreu), una ficció que parteix d'una realitat: els 399 dies de vetlla i angoixa pel seu fill Jan –Jana a la ficció– al Vall d’Hebron. La novel·la avança àgil i vibrant —sense sensibleria ni morbositat— cap al nou món que apareix quan la vida t'obliga a obrir un parèntesi.

Has fet un màster de perdre la por?

— I això que venia entrenat, perquè vaig tenir un càncer amb 29 anys. Però no té res a veure. Quan la malaltia et cau a sobre a tu, lluites al màxim per no morir, creues els dits i que sigui el que Déu vulgui; si em moro, em moro. Però, hòstia, un fill és la gran por universal. El Jan tenia 15 anys i va arribar a l'hospital que estava en risc de morir. A partir del diagnòstic s’engega un escenari de sorts. Però no, no he perdut la por perquè el Jan segueix viu. Si tu ets mare, compartim aquesta por.

Del tot.

— Tems una trucada, un accident. Fins que es fa realitat: "Això fa pinta de leucèmia". El pare, la mare, la família, els amics, tothom ho viu diferent. Has de protegir el malalt. En aquell moment no saps res, però saps que engegues una cosa molt bèstia, fins que arriba una certa normalitat mèdica. No et sents mai un número, però saps que no ets l’únic.

T’adaptes a una rutina?

— Crec que és el més semblant a una guerra, quan la guerra ja està durant massa i l’has normalitzat. "Ha caigut una bomba a casa d’aquell, ha mort l’altre". Acabes normalitzant situacions absolutament radicals.

"Si ens diuen que ens han de tallar una cama donem gràcies perquè no és una decapitació", escrius.

— Si cada dia t’anessin preguntant què donaries, sortiries de l'hospital amb el fill viu i sense res. Allà hi ha gent de cultures diferents, de diferents posicions socials, que reacciona diferent, però tots voldríem estar al lloc dels nostres fills.

Per descomptat.

— És un viatge més íntim del que sembla. Passes moltes hores sol, pensant, parlant de la malaltia. Et trobes socis de malaltia amb qui estàs a gust i fins i tot hi pots frivolitzar o anar a veure el Barça. Com més fort és el nucli que envolta el malalt, més probabilitats de fer que allò sigui transitable. Les mares són un mur, són molt fortes, lideren la situació i tenen una càrrega superior al pare. Nosaltres fem la intendència i la logística, elles no se’n separen. Jo vaig dormir disset dies al cotxe fins que vam poder entrar a la Casa dels Xuklis. Després tot queda en mans de la medicina i de la sort.

És un constant match ball.

— Vius situacions dantesques, moments d’impacte: el nano no té constants, li cau el braç, se l’emporten a l’UCI i et diuen: "Prepareu-vos, hi ha aquesta possibilitat". Però és que al banc del costat hi ha un pare, amb qui tens afinitat, que fa tres dies que té el nano a l’UCI. I, de cop i volta, el meu surt i el seu no. I ja no us veureu més. Netegen l’habitació i arriba algú altre.

La incertesa és el pitjor?

— Jo crec que és no confiar en el que estan fent els metges. Jo vaig decidir confiar al 100% en la medicina i en l’equip del Vall d’Hebron.

Però suposo que per dins hi sents dues veus, l’àngel i el dimoni.

— Et planteges moltes situacions. Jo contemplava la possibilitat de l'absència del Jan amb certa naturalitat. Fins i tot prenia decisions: passarà i faré això. Vaig dedicar bastant de temps a imaginar-me una vida sense el meu fill.

Per què? Per rebaixar la tensió?

— Si no, no vius. Vaig compartir aquell espai vital, aquell temps, amb 75 nens amb càncer. Dels 75, nou no hi són. He tingut nou nanos de menys de deu anys en braços que ara no hi són. Això no és normal, poca gent ho ha passat. Aquestes morts te les fas teves perquè hi has jugat, hi has escrit, els has cuidat a estones perquè la mare necessitava descansar. Això ho hauré d’anar treballant.

A la novel·la, a més de seguir el que passa a la Jana i com ho viuen els pares, les infermeres tenen un fil argumental propi. La Gina viu una història d’amor que contrasta amb la duresa de la vida dins de l’hospital.

— Per a mi la Gina és una metàfora de les coses boniques de la vida. El desig, les coses que val la pena viure, són moments efímers, que venen i se’n van, i potser tornaran; per això el títol és Dent de lleó. També és un homenatge a les Gines, infermeres i metges. Tot i tenir de vegades contractes temporals, serveis que necessiten millorar, canvis de torn, mantenen un nivell d’excel·lència i empatia bestial. Elles també tenen por i afronten situacions de pèrdua i segueixen i segueixen amb una humanitat bestial.

El pare es frustra veient que el món continua girant, que els amics se'n van de vacances.

— Et fa ràbia. Perquè és injust. Hi ha relacions que canvien, hi ha distàncies que creixen, hi ha silencis que queden. Perquè el Jan no era a Moscou, era a Barcelona. Un dia vaig anar a comprar una gorra al centre i em vaig trobar un amic carregat amb les compres de Nadal. Aquestes situacions fan que t’enclaustris. També hi ha gent que has de frenar o vindria cada dia. Afloren amistats molt sinceres. Sense un entorn, és impossible.

El Joan fa amistat amb el Sergi, un veí de Montbau.

— Vaig passar moltes hores als bars de Montbau, parlant amb autèntics desconeguts com si fossin amics perquè estaven molt més a prop que qualsevol amic. He après a perdonar les absències que potser hauria necessitat.

Què passa 400 dies després?

— La vida et sorprèn. Quan surto tinc necessitat de desprendre’m d’allò. Visc a 220 quilòmetres de casa. M'he perdut molts controls a l'hospital perquè estic treballant. El meu fill està bé, està fent un cicle de turisme, s’ha tret el carnet, ha viatjat al Marroc, als Pirineus, a Roma, està tirant endavant i aprenent a viure amb els danys col·laterals. No em conformo però no estic enfadat. Perquè el tinc.

Ha canviat la vostra relació?

— Sempre hem tingut una bona relació, no he estat un pare absent. Però sí que tens molt contacte, molta pell, sobretot en les etapes ambulatòries en què podem dormir abraçats. Aquest vincle continua i amb 18 anys això és molt guai, ho valoro molt. Ens tenim molta confiança.

Què et consolava?

— Jo volia estar sol. Agafava el metro i feia tota la línia verda. M'agradaven els sorolls que no eren els de l'hospital. T’asseguro que et fots dins d'un pou a 50 metres i continues sentint la bomba de quimioteràpia i els sorolls que hi ha a la planta oncològica. També vaig començar a escriure posts d’Instagram, per no haver d’explicar-ho. I escrivia el llibre a l’habitació quan el Jan dormia o quan estava per sales d'espera i passadissos, a les nits, els hi llegia a les infermeres, els demanava ajuda, elles m’explicaven coses seves. Són meravelloses.

Què t’emportes d’aquest tràngol?

El Jan.