Totes les vides tenen, en la infantesa o en la primeríssima joventut, episodis fundacionals que no s’esborren per molt de temps que passi. Són episodis impactants i formatius, que forgen la personalitat perquè t’ajuden a perfilar una concepció de la vida i una visió del món, a descobrir el bé i el mal (a definir el sentit del que és just i del que és injust), i, també, a familiaritzar-te amb una perplexitat travessada d’inquietuds i meravelles que ja no t’abandonarà fins que et moris. El poeta i traductor mallorquí Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) ha agafat dos d’aquests episodis i els ha convertit en literatura al seu nou llibre, Díptic de la balena.

Els dos episodis que Llauger recupera i reconstrueix tenen un element central prodigiós, en un cas un terratrèmol i en l’altre una balena morta en una platja, i els dos relats que en deriven no neguen ni rebaixen aquesta naturalesa de prodigi, de fet que s’escapa –per a bé i per a mal– del que és comú. Alhora, però, Llauger els explica amb un afany realista, havent-se documentat i oferint-ne informació provada, també revestint-los d’una calidesa domèstica i aterrant-los en el pla de la quotidianitat més íntima i reconeixible. Díptic de la balena és literatura del jo i de la memòria, i tots els artificis i trucs que l’autor fa servir –intertextualitat, autoconsciència, pluralitat de veus i de mirades, passatges explícits de ficció– tenen com a objectiu subratllar aquesta condició, no desactivar-la o disfressar-la.

El primer relat del díptic, Operació Managua, gira al voltant de l’esgarrifós terratrèmol que el desembre de 1972 va sacsejar la capital de Nicaragua i va provocar-hi més de deu mil morts. Per contribuir a pal·liar els efectes de la catàstrofe, l’Ajuntament de Palma va decidir muntar una mena de vacances caritatives per a infants de Managua, que serien acollits durant uns mesos per famílies mallorquines. La del nen Llauger havia de ser una d’aquelles famílies, però a la fi res no va anar tal com estava previst. En lloc d’arribar ple d’infants necessitats, l’expedició caritativa va portar a Mallorca un centenar d’infants de famílies addictes al règim dictatorial de Somoza. Llauger ho conta en un relat curiosíssim i deliciós on conviuen pors i esperances infantils, pillatges i barbàries dictatorials, diverses formes de caritat, i l’eterna pregunta (de resposta impossible) de per què Déu consent que passin desgràcies al món.

La balena de la colònia és el títol del segon relat i rememora el fantàstic rebombori que va provocar l’aparició, el gener del 1976, d’un enorme cetaci mort a la platja de la Colònia de Sant Pere, al municipi d’Artà. Tot i que també té la voluntat de fixar literàriament un episodi “fundacional” de la biografia de l’autor, és menys periodístic, més narrativament sofisticat que el primer. Amb gràcia i astúcia, Llauger fa que el text sigui escrit per quatre Llaugers diferents: el nen que va quedar impactat per la visió de la balena, l’adolescent que no se la podia treure del cap i en volia fer contes a la manera de Gabriel García Márquez, el poeta de cinquanta anys que en va escriure un poema excel·lent i l’escriptor que ara, en la seixantena, ho converteix tot plegat en un relat entretingut i emocionant.