“Podríem fer una història sobre un pilot de l’exèrcit de l’aire. Un general li demana que bombardegi un campament palestí i ell s’hi nega. Després, el condemnen per traïció i el volen afusellar. Però en realitat en lloc d’afusellar-lo li confien una missió suïcida. S’ha d’infiltrar al campament on hi ha el líder palestí i matar-lo! I després, un cop al campament, s’enamora de la filla del cap. De fet, el nostre heroi és com en Blueberry, fa costat als indis; bé, en el nostre cas, als palestins. Tot i així… És una llàstima no fer un western”, explica el petit Pierre, l’amic d’infància de Charles Berberian, mentre caminen, als anys setanta, pels carrers de Beirut i fantasiegen amb fer còmics com els de Jean Giraud, Hergé o Uderzo i Goscinny. Una educació oriental es descabdella de manera proustiana, com una evocació en primera persona durant el confinament de la pandèmia, a París, quan la idea de quedar-se tancat a casa li recorda a Berberian els dies llunyans del 1975, amb la guerra civil assetjant el Líban sense que ningú pogués saber quant de temps duraria, i les vinyetes de còmic bastint una casa imaginària i portàtil, un refugi íntim capaç de conquerir l’espai de la realitat.

Amb un traç tan gràcil com expressionista, en un joc incessant del temps, la narració es presenta com una anamnesi de la infantesa de Berberian entre esdeveniments històrics marcats per la violència, fet que fa d’aquesta obra un àlbum molt oportú i alliberador enmig de la turbulenta geopolítica contemporània. L’explosió que va arrasar part de la ciutat de Beirut el 4 d’agost del 2020, quan gairebé tres mil tones de nitrat d’amoni van produir una terrible deflagració al port, s’encadena amb l’atemptat amb explosius contra el cotxe del primer ministre Rafik Hariri el 14 de febrer del 2005 davant de l’Hotel Saint Georges i l’edifici Tarazi, on havia viscut l’àvia de l’autor, i amb els bombardejos nocturns dels anys setanta que empenyien la família Berberian a fer vida al passadís de casa, lluny de les finestres. Els jocs, les vacances a la platja, el cinema i les visites a l’àvia en el desaparegut edifici Tarazi s’entrenyellen amb les detonacions i el so de les protestes.

L’habilitat de Berberian per crear ritmes a la pàgina, per integrar en un sol estil modes narratius diferents, per fer del color una forma plàstica de condensació del temps i per combinar traços gruixuts, pictòrics de pinzell amb la línia continua del retolador i textures canviants esclata en aquest volum com una suma de tots els recursos experimentats en àlbums anteriors, com ara Los amantes de Shamhat. La verdadera historia de Gilgamesh (Ponent Mon, 2023), o a les extraordinàries sèries Señor Jean (Norma, 2000-2009) i Henriette (Alfaguara, 2006), fetes en col·laboració amb el guionista Philippe Dupuy. De la mateixa manera que el volum Diario de un àlbum (Planeta Cómic, 2005) va constituir una mena de jam session entre Dupuy i Berberian, oberta a totes les possibilitats rítmiques de la vinyeta, Una educació oriental és una simfonia interpretada entre els carrers de Beirut, el Bagdad natal de Berberian, la Jordània i la Grècia invocada per l’àvia i els interiors d’un París confinat durant la pandèmia.

Quan a les primeres pàgines Berberian invoca la mort del seu germà, el cineasta Alain Berberian, i el seu viatge a Beirut el 2018, hi apareix en un subtil motiu musical la fatalitat de la coexistència amb el desastre en un país fronterer amb Israel i Síria. “Al Líban, la gent viu més enllà de la línia que delimita el caos. Això fa que l’ambient del país estigui regit per una certa lleugeresa, una despreocupació, una inoperància que li dona un encant irresistible”. És des d’aquest elogi de la inoperància, de la convivència amb l’horror de l’agressió actual per part d’Israel, des d’on l’imaginari d'infantesa de Berberian i el seu amic Pierre, capaços d’emprar els westerns de Blueberry com a manera de llegir la guerra als anys setanta, revela l’infinit potencial del còmic per reescriure la història, per apropiar-se dels fets passats i transformar-los per al futur.