BarcelonaA Camille Vannier (París, 1984) li agrada més Fiona Apple que els Sex Pistols, però quan vol no hi ha dibuixant més punk a Catalunya. Imbécil (Astiberri, 2024) recopila algunes de les anècdotes més bèsties que li han passat i les explica recreant-se en l’aspecte més lamentable; des de les seves vacances a la casa on suposadament s’havia allotjat Brad Pitt a les seves experiències com a extra en anuncis de cases d’apostes. Desvergonyida i brillant, Vannier despulla les seves misèries amb un dibuix expressiu i libèrrim que va del naïf al grotesc tot cercant la sinceritat del traç.

A Imbécil protagonitzes una col·lecció extraordinària de moments vergonyosos i ridículs. És tot autobiogràfic o, com a Sexo de mierda (Astiberri, 2022), barreges històries pròpies i d’altres persones?

— No, aquí tot m’ha passat a mi. Bàsicament, és una recopilació de les anècdotes en què faig el ridícul i que fan gràcia quan les expliques als amics, que són el públic amb qui provo el material. M’inspiro en les meves misèries de cada dia, una mica com Larry David a Curb your enthusiasm, perquè tothom és miserable en algun moment.

El cites com un dels teus referents.

— Sí, ric molt amb ell i sovint penso que té raó. Això em fa discutir amb la meva parella, que només hi veu una persona roïna, però a mi em sembla un justicier de la vida quotidiana que assenyala l’arbitrarietat de molts costums, com deixar propina en unes feines i en d’altres no. A veure, jo no pretenc ser una justiciera, però sí que tinc la tendència a dir el que penso fins i tot quan no m’ho demanen.

Divideixes el llibre en tres parts: roïna, loser i borratxa.

— La idea és posar en evidència els defectes d’un mateix. Ara tothom intenta ensenyar a les xarxes com és de guapo i de genial, i jo ho trobo molt avorrit. A mi el que m’interessa és el que hi ha darrere, el safareig i la merda. El que fa les coses interessants són els defectes, que dit així sona una mica flower power, però les meves històries no ho són gens, de flower power.

Clarament. Com el dia que, per no fer la cua del lavabo, vas sortir a pixar fora del bar i anaves tan borratxa que ho vas acabar fent a la cuina d’un restaurant. El més divertit és que expliques l’anècdota amb una barreja de vergonya i orgull per l’absurd de la situació.

— No sé si orgull, però algunes anècdotes són com una cicatriu que ensenyes als altres. Formen part de tu. Aquesta em fa semblar una alcohòlica, però què hi farem. No tenia ni vint anys... Són coses que passen i que només poden ser veritat, coses així no te les inventes.

Una altra història gloriosa és la del walk of shame l’endemà de Carnestoltes amb la disfressa estripada de núvia abandonada a l’altar i el maquillatge escorregut.

— Sí, va ser èpic. Cada vegada que explico l’anècdota als bars la gent es peta de riure i no es creuen que passés de veritat, sobretot quan em trobo un noi disfressat de nuvi i se m’acut clavar-li una bufetada. També agrada molt la història de quan arribo a casa borratxa i preparo la maleta per anar-me’n de vacances i un cop allà descobreixo que només vaig ficar dues samarretes i un banyador.

No només et rius de tu mateixa, sinó que inclous en la solapa les crítiques sagnants que t’han fet a xarxes dels teus dibuixos.

— Són de fa uns cinc anys, quan vaig començar a col·laborar a El Jueves. Els meus dibuixos van arribar a X i Facebook i vaig començar a rebre molts missatges de haters insultant-me. No en vaig contestar cap, però vaig fer captures i quan preparava Imbécil vaig pensar: és el moment de venjar-me. La crítica principal que em fan és que dibuixo com un nen, però a mi em sembla un elogi. Molts artistes es passen la vida intentant dibuixar com un nen, i no és gens fàcil.

Manel Fontdevila, que és fan del teu dibuix, recordava amb admiració quan vas participar en una taula rodona sobre dibuixar malament i vas qüestionar obertament la premissa de la xerrada.

— Recordo aquella xerrada. Això de dibuixar malament... Cadascú dibuixa a la seva manera, i prou. Potser estèticament no t’agrada com dibuixo i molta gent no ho posaria en un museu, però parlar de bé i malament és oficialitzar una manera de fer, no té cap sentit. De fet, a mi en el dibuix m’interessa molt l’error.

Com a les històries que expliques.

— Exacte. Si quedes amb els amics i dius: “Ah, tot em va superbé, estic genial”... Per favor, quin avorriment. Sense el drama, Romeu i Julieta es queda en dues pàgines. Jo, en el dibuix, sempre deixo els errors, tant els de traç com els comunicatius. El meu objectiu és no esborrar mai res, i si el traç surt malament, tant és. Vaig estudiar dibuix analític, però quan vaig fer il·lustració a la Massana i vaig haver de sintetitzar em vaig decantar pel llapis de color, perquè era on em sentia més còmoda. I m’agrada molt el traç que deixa.

Però en realitat canvies molt d’estil en els teus llibres, i, fins tot, a Imbécil utilitzes tècniques diferents en diferents historietes: dibuix amb línia, sense línia, masses de colors...

— Si no canvio d’estil m’avorreixo. Quan vaig fer Polou y el resto de mi família (Sapristi, 2018), que eren 120 pàgines amb la mateixa tècnica i paleta de color, va ser un infern. En acabar el llibre no volia tornar a dibuixar mai més, em vaig plantejar deixar el dibuix i fer stand up o qualsevol cosa. Per això a Imbécil cada anècdota té la seva vida pròpia, i si estic cansada de dibuixar línia torno a les formes, i si s’escau canvio de colors.

Va ser catàrtic compartir les anècdotes més lamentables d’Imbécil?

— Sí, sobretot dibuixar-les. Jo em desfogo molt dibuixant, i això es transmet al dibuix, tant la felicitat com la ràbia. A la història sobre Ikea hi ha una taca al paper amb una fletxa que diu: “Això és de la ràbia”, perquè al dibuixar-ho torno a sentir-la. I també he rigut, eh? Quan em dibuixava vomitant i cagant-me a sobre al mateix temps vaig riure molt.

És tremenda aquesta història, quan prepares un pastís amb nata caducada i allò acaba sent un festival de vòmits com el d’El triangle de la tristesa.

— Em va passar l’estiu que estava fent el llibre i no ho pensava incloure. És graciós, sí, però de la caca no es parla, oi? Però aleshores vaig recordar que visc a Catalunya i que sou fans de la merda. Així que ho vaig explicar a persones properes i es van petar de riure. I em deien molt: “A mi també m’ha passat”. De sobte era com si li hagués passat a tothom, però ningú en parla! Així que era tanta la gent i tanta l’empatia que em vaig animar a explicar-ho.

Alguna història ja l’havies explicat a l’ARA en la sèrie La meva nòvia és lo pitjor, que feies amb Joan Ferrús.

— Sí, però les he adaptat i dividit en diverses pàgines. Però en realitat m’agrada més com van quedar al diari, perquè el format era més gran i permetia jugar amb la pàgina.

Tu ets francesa, però fa molts anys que vius a Catalunya. Publiques també a França?

— Estic tancant el contracte per publicar-hi Imbécil i m’he de posar amb la traducció, que la faré jo mateixa. És un tema, això de traduir l’humor a una altra llengua. Vaig trigar molts anys a sentir-me divertida en castellà, i ara no sé si els meus acudits faran gràcia en francès. També vaig traduir Sexo de mierda al francès i em va costar Déu i ajuda. De fet, em van fer censurar un acudit per racista, però és perquè no viuen a Barcelona. Era sobre lligar amb guiris i deia que amb els anglesos no val la pena, perquè a les vuit de la tarda estaran vomitant i pixant-se a sobre. Als editors francesos els semblava gratuït, però és perquè els falta el context de la Rambla.