CRÍTICA
XAVI SERRA

Spiderman al divan

'Spiderman: El niño que llevas dentro' de J.M. DeMatteis i Sal Buscema. Panini. Trad. Santiago García. 160 pàg. / 20 €

Spiderman al divan Zoom

No hi ha dècada més terrible en el còmic modern de superherois que la dels 90, però fins i tot en aquest anys marcats pel protagonisme dels dibuixants estrella i la cobdícia de les editorials es van escriure bones històries que molts aficionats al gènere ens vam perdre perquè va ser llavors que vam abandonar els còmics amb el segell de Marvel, deprimits per l’escassa qualitat dels guions i la pirotècnia sense ànima dels dibuixos. Per això és tan bona notícia que Panini reediti en un sol volum El niño que llevas dentro, la saga de sis números publicada el 1991 a The spectacular Spiderman (del 178 al 183) que va suposar el retorn a l’univers de Spiderman de J.M. DeMatteis, el guionista d’un dels millors arcs narratius en la història del personatge, La última cacería de Kraven (1987).

Mentre en les altres sèries regulars de Spiderman predominava l’espectacularitat i l’acció, a joc amb l’estil de Todd McFarlane i Erik Larsen, DeMatteis va imprimir un to més introspectiu a The spectacular Spiderman, explorant la fragilitat de l’heroi i els seus dimonis interns. El niño que llevas dentro es va presentar en el seu dia com a seqüela de La última cacería de Kraven perquè recuperava un dels personatges claus d’aquella saga, Alimaña, a qui un experiment genètic havia convertit en una bèstia infrahumana de ment torturada. La seva fugida de l’hospital psiquiàtric remou en Peter Parker el trauma sofert a mans de Kraven, però també la culpa reprimida per la mort dels pares quan encara era un nen, un episodi de la biografia de Spidey que en 30 anys cap guionista havia explorat.

Es nota que El niño que llevas dentro va néixer al cap de DeMatteis com una història de Batman, tant per la importància del trauma infantil com perquè Spiderman no és el contrapès lluminós dels seus enemics sinó algú amb un equilibri psicològic igual de fràgil, en el fons tan torturat com Alimaña i un Harry Osborn que perd la xaveta un altre cop i torna a convertir-se en el Follet Verd. En el fons, la saga funciona com una llarga sessió de teràpia per a Spiderman en què el personatge de la doctora Kafka juga un paper clau. És difícil imaginar un altre còmic de superherois -o qualsevol gènere- que faci servir amb tant de criteri i naturalitat els conceptes psicològics que manega El niño que llevas dentro sense deixar de mantenir el lector absort en la història.

Però bona part de l’èxit del còmic s’ha d’atribuir també a l’extraordinari treball de Sal Buscema, dibuixant sempre a l’ombra del seu germà John i sovint infravalorat per la tosquedat del seu traç. Aquí Buscema es treu de la màniga composicions de pàgina brillants i solucions formals molt imaginatives que, sobretot durant l’episodi psicòtic de Spiderman, eleven la narració visual a cotes d’experimentació poc habituals en el gènere superheroic.