CRÍTICA

Retrobar-se a l’infern

'Inframundo' de Pep Brocal. Astiberri. 312 pàg. / 29 €

Retrobar-se a l’infern / ASTIBERRI Zoom

“La primera sensació del mort no s’assemblarà ni als somnis, ni als malsons, ni a la gelosia”, escrivia Ramón Gómez de la Serna a les pàgines de Los muertos, las muertas y otras fantasmagorías, un llibre sobre la mort que camuflava de sàvia acceptació el que, en realitat, era una por inabastable cap a la foscor final a la qual s’orienta tota existència, a la qual ens condueix el flux inexorable del temps. En un moment d’ Inframundo, l’ambiciós nou treball de Pep Brocal, la protagonista va a parar a una illa que és, sense cap mena de dubtes, l’Illa dels Morts que Arnold Böcklin va imaginar el 1880. “Com ho va fer, no ho sé”, diu un dels personatges d’aquest viatge d’anada i tornada a l’infern que Brocal ha convertit en un enlluernador exercici de virtuosisme capaç d’experimentar amb afortunades solucions visuals i brillants idees de composició al llarg de les seves 300 pàgines.

El simbolista Böcklin i l’incommensurable Dante Alighieri van viatjar a l’altre costat -o, almenys, ho van imaginar amb gran vivesa- responent a una de les preguntes més punxants que turmenten la condició humana i Brocal canibalitza les seves troballes per proposar un viatge al·lucinant al fons del misteri amb la malenconia com a base rítmica i un elegantíssim sentit de l’humor com a línia melòdica. Llegint Inframundo, un es pot sentir temptant de pensar en el Philémon del gran Fred o en les derivacions més filosòfiques de les últimes obres de Max, però l’idioma visual que aquí articula Brocal, en què les composicions en doble pàgina sovint trenquen la vinyeta per proposar dinàmiques coreografies de linealitat temporal, té molt més de conquesta pròpia i personal que d’homenatge a uns sòlids referents. En qualsevol cas, el que tindrien en comú Fred, Max i Brocal és l’assumpció comuna que el llenguatge de la historieta té molt a veure amb una musicalitat gràfica, amb el dinamisme potencial d’uns traços que la mirada del lector convertirà, definitivament, en moviment i sentit.

Amb Bruce Lee com a guia espiritual, el relat conté, dins la seva aposta principal pel viatge més enllà de les fronteres del visible, un gran retrat de personatge: el de l’Amalia, la noia que, després d’un desencís amorós amb ànima de copla (o bolero), va decidir esdevenir alguna cosa semblant al fantasma en vida de la seva pròpia mare. A Inframundo, la baixada als inferns es converteix en una aventura interior orientada a deslligar els opressius nusos existencials que, de vegades, un es posa per protegir-se del món.