BarcelonaQuan Mario Vargas Llosa va guanyar el premi Nobel el 2010, a Catalunya era recordat sobretot per la seva estada de cinc anys a Barcelona i com un dels impulsors del boom llatinoamericà. S'havia instal·lat a la ciutat el 1970, i s'hi va quedar fins al 1974. Durant aquell lustre, l'autor peruà va escriure la novel·la Pantaleón y las visitadoras (Seix Barral, 1973) i l'assaig La orgía perpetua (Taurus, 1975), centrat en un dels autors que més admirava, Gustave Flaubert. "En aquells moments, Barcelona era la capital cultural d'Espanya, el lloc on acudien els joves de l'Amèrica Llatina. Era on s'havia d'estar. Una ciutat cosmopolita on anaven els espanyols quan volien sentir que eren a Europa", explicava.

La seva relació amb la ciutat arrencava de molt enrere: abans i tot de la relació professional i d'amistat amb Carlos Barral –que va començar amb la concessió del premi Biblioteca Breve 1962 per La ciudad y los perros–, Vargas Llosa havia debutat de la mà d'una altra editorial barcelonina, Roca, amb Los jefes (1959). De fet, en aquella època passava temporades a Calafell, a la casa de Barral, on Vargas Llosa treballava en les seves novel·les. A partir del 1969, la seva agent literària seria Carmen Balcells, fet que el va lligar inextricablement a la capital catalana, on va anar tornant periòdicament: va ser a Barcelona on va recollir el premi Planeta el 1993 per Lituma en los Andes i on va presentar un dels seus últims llibres, La mirada quieta (Alfaguara, 2022), sobre Benito Pérez Galdós, acompanyat de Javier Cercas. En aquells moments Vargas Llosa s'havia convertit, per a molts catalans, en una figura pública incòmoda i desagradable. El "provincianisme elemental" que l'autor peruà veia en el procés d'independència, que va culminar l'1 d'octubre del 2017 amb la celebració del referèndum que titllava d'"il·legal, anacrònic i absurd", el va motivar a convertir-se en una de les veus més crítiques contra l'independentisme.

Políticament, Vargas Llosa es va acabar distingint pel seu conservadorisme: va ser crític amb les "alternatives d'esquerres" del Perú, Xile i Colòmbia i va arribar a assenyalar els moviments indigenistes del seu país com un "perill democràtic". Així i tot, el seu compromís primerenc amb el comunisme l'havia fet simpatitzar amb Fidel Castro: als anys 60 opinava que la revolució cubana del 1959 contribuiria a alliberar l'Amèrica Llatina "de l'anacronisme i l'horror", però una dècada més tard ja firmava un manifest anticastrista per haver tancat a la presó el poeta Heberto Padilla.

L'espectre d'influències literàries de Vargas Llosa va de Jean-Paul Sartre a William Faulkner, de Lev Tolstoi a Thomas Mann, de James Joyce a Francis Scott Fitzgerald. Admirava també el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, a qui va dedicar un elogiós assaig, Carta de batalla por Tirant lo Blanc (Alianza), en una data tan reculada com el 1969. Potser a partir de la seva mort pugui començar a ser reivindicat el vessant intrínsecament literari de l'escriptor: durant dècades es va distingir per una saludable investigació formal, que es fa palesa en novel·les com La casa verde (Seix Barral, 1966) i Conversación en La Catedral (Seix Barral, 1969), combinada amb incursions en gèneres com l'autoficció, tant a La ciudad y los perros (1963) com a la controvertida La tía Julia y el escribidor (Seix Barral, 1977), en què explicava la seva relació amb una parenta catorze anys més gran que ell: Vargas Llosa es va casar amb aquesta tia política, Julia Orquidi, quan encara no havia fet els 20 anys.

L'escriptor va ser també un destacat novel·lista històric, amb exemples com La guerra del fin del mundo (Seix Barral, 1981), en què reconstruïa, al llarg de gairebé 1.000 pàgines, una rebel·lió religiosa al Brasil de finals del segle XIX, i La fiesta del Chivo (Alfaguara, 2000), sobre la caiguda del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana. A banda de deixar una vintena de novel·les, Vargas Llosa va publicar una dotzena d'assajos –entre els quals hi ha l'imprescindible La verdad de las mentiras (Seix Barral, 1990)– i centenars d'articles. També va escriure obres de teatre com Las mil noches y una noche (2008), que va arribar a interpretar al costat d'Aitana Sánchez-Gijón. L'únic gènere que se li va resistir va ser la poesia.