BarcelonaFeia anys que el premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) no presentava un llibre seu a Barcelona. Se'l va poder veure el 2018 donant suport a la candidatura de Manuel Valls a l'alcaldia. També el 10 d'octubre del 2017, a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana, en què va carregar contra els "estralls" que causava el nacionalisme català. "Es necessita molt més que una confabulació colpista dels senyors Puigdemont i Junqueras, i de la senyora Forcadell, per destruir el que han construït 500 anys d'història", va proclamar: a un costat hi tenia Josep Borrell; a l'altre, Xavier Garcia Albiol amb una bufanda d'Espanya embolicada al coll.

Aquest parèntesi s'ha tancat a la Biblioteca Jaume Fuster gràcies al diàleg que l'escriptor ha mantingut amb Javier Cercas sobre La mirada quieta, assaig motivat pels 18 mesos de lectura sistemàtica de l'obra de Benito Pérez Galdós (1843-1920), que van arrencar amb motiu del confinament del març del 2020. "És una sort tenir Vargas Llosa aquí, a Barcelona, per parlar de literatura –ha afirmat Cercas–. Les seves opinions polítiques han eclipsat massa sovint la seva obra. M'agradaria recordar Milan Kundera, quan diu que quan un escriptor expressa el que pensa políticament se'l jutja a partir d'això i no de les seves novel·les, que és on es troba la seva visió del món".

Barcelona, capital cultural d'Espanya?

La política ha quedat al marge de la masterclass d'hora i mitja que han compartit Vargas Llosa i Cercas, guiats hàbilment per Sergio Vila-Sanjuán. Hi han aparegut consideracions sobre el narrador "déu totpoderós" que va inventar Flaubert –"sense ser-ne del tot conscient, va revolucionar la literatura"–, elogis al Quixot, "novel·la fundacional de la modernitat", i el record de la Barcelona on el premi Nobel va escriure Pantaleón y las visitadoras (1973). "Vaig passar cinc anys en aquesta ciutat i van ser molt feliços –ha dit–. En aquells moments era la capital cultural d'Espanya. Els espanyols que venien a viure aquí se sentien europeus. Estaven convençuts que la transformació arribaria per aquí. I la democràcia i la llibertat van acabar venint. L'únic error va ser creure que la cultura dirigiria el canvi".

El gran protagonista de la sessió ha sigut Benito Pérez Galdós, "un home discret i una bona persona, el primer escriptor professional del país, que escrivia seguint un horari d'oficina i que acabava una novel·la cada dos o tres mesos". No va arribar al nivell de Flaubert, Dickens i Balzac. "Era un novel·lista més desigual –ha explicat–. Va escriure obres mestres, però també obres fluixes i insuficients". Així i tot, el públic, que gairebé omplia l'auditori de la biblioteca, ha marxat a casa amb deures: descobrir el cànon de novel·les que Vargas Llosa elogia a l'assaig. L'encapçalen Misericordia i Fortunata y Jacinta, "en què les dones són millors que els homes que les assetgen", i el completen Doña perfecta, La desheredada, Tristana i Torquemada en la hoguera. "He rellegit aquesta última i m'ha semblat boníssima –ha assegurat Cercas–. El llibre de Vargas Llosa també: fa una lectura de Pérez Galdós amb una generositat extraordinària".