Llegim 04/03/2021

Javier Cercas: "Les elits t'utilitzen i després et fan servir de paper higiènic"

6 min
Javier Cercas, aquest dimecres, a la Casa del Llibre de Barcelona

BarcelonaJavier Cercas ha escollit un títol provocatiu per a la novel·la que acaba de publicar. Independencia, el seu retorn a Tusquets –on fa 20 anys va publicar Soldados de Salamina, llibre que li va canviar la vida–, no aborda directament el Procés, però el fa aparèixer de teló de fons a partir del retrat d'aquelles elits que, després d'intentar la separació d'Espanya, el 2025 treballen per enfortir el poder de Barcelona i, de passada, carregar contra la immigració.

El llibre és el segon lliurament de la sèrie protagonitzada per Melchor Marín, el Mosso d'Esquadra de passat turbulent que el 2017 va abatre a Cambrils quatre jihadistes durant els atemptats. Posa sobre la taula, a un ritme accelerat i amb una estructura narrativa molt ben travada, el xantatge a l'alcaldessa de la capital catalana, Virginia Oliver, l'any 2025: si no paga 300.000 euros als extorquidors, es farà públic un vídeo sexual en què ella apareix que acabarà amb la seva carrera. Rere aquest ganxo, Cercas aborda hàbilment uns quants temes d'actualitat: la violència contra les dones, la immoralitat del poder, l'actuació al marge de la legalitat i el perill de fracassar en un país que només et dona una oportunitat.

"El catalán que no quiere la independencia no tiene corazón; el que la quiere no tiene cabeza": són paraules d'un dels personatges de la seva nova novel·la. Què ens diu aquest aforisme sobre la condició catalana?

— Primer, cal dir que aquestes paraules són del pare d'en Vidal, un cínic absolut, un representant de l'elit econòmica i política que ha governat durant molts anys. El present d'Independencia transcorre el 2025, però la novel·la mira cap enrere, i tot i que no és essencialment política, es pregunta per l'origen de l'anomenat Procés. En un determinat moment, i això no és una opinió, sinó un fet, es va voler pressionar el govern espanyol des de Catalunya per sortir de la crisi brutal que es vivia, i l'elit es va decidir a treure la gent al carrer amb els seus mitjans, les xarxes socials i el poder polític.

Els anys decisius d'aquest Procés van ser entre el 2012 i el 2017.

— La sociòloga Marina Subirats va descriure el que estava passant com una "utopia disponible". Es va voler crear un nou país i millor, separat de l'Espanya que, segons deien, ens estava ofegant. Va haver-hi gent que s'ho va creure. Les elits, però, se'n van desentendre al cap de poc perquè no eren independentistes de raó. Recordo una entrevista de Jordi Évole a Sandro Rosell en què li preguntava què votaria en un referèndum, i Rosell responia que votaria que sí, però que l'endemà se n'aniria del país. Un dels grans errors que es va cometre va ser la sentimentalització de la política. Els sentiments estan molt bé en la vida privada, però no en la política. La democràcia és la racionalització de la política.

Així i tot, les elits de la novel·la, que controlen el poder econòmic i polític, són corruptes i actuen amb una gran impunitat.

— Hi ha un personatge, Ricky Ramírez, que intenta buscar la seva independència econòmica de la manera equivocada. El seu pare, exsindicalista i polític, li diu "Arrímate a los buenos y serás uno de ellos", paraules que diu la mare del Lazarillo de Tormes al fill i que Ricky tergiversa. Acostant-te a les elits no aconseguiràs la independència personal. Les elits t'utilitzen i després et fan servir de paper higiènic.

La novel·la ens parla d'un futur pròxim més fosc i desesperançador que el d'ara.

— La imatge que dono és terrible, ho reconec. És una novel·la terriblement violenta, destructiva i insubmisa. A la vida –i quan escric articles– intento ser raonable i educat, però a les novel·les surt la bèstia. Les elits no són dolentes en elles mateixes. El problema són les elits econòmiques que s'enquisten en el poder. El poder vol més poder i els diners volen més diners. La democràcia ha de frenar i equilibrar tot això. A Europa aquest enquistament és més habitual que als Estats Units.

El retrat del poder és tan important com la pregunta sobre fins a quin punt és legítim que un policia es prengui la justícia pel seu compte.

— ¿És legítima la venjança quan la justícia no ens fa justícia? La resposta civilitzada és que no. No respectar la forma de la justícia equival a no respectar la justícia, diu un dels personatges. Independencia vol qüestionar aquesta certesa, de la mateixa manera que Shakespeare ho fa a través del personatge abjecte de Ricard III o Dostoievski amb Raskólnikov, que és capaç de matar una vella usurera perquè sí. La literatura és plaer, però també és una forma de coneixement. Com el sexe. Et posa en qüestió, et treu de polleguera. La literatura t'obliga a sentir empatia per personatges monstruosos.

El cicle de novel·les sobre Melchor Marín s'acosta als punts més foscos de la nostra societat: les violacions en grup, l'extorsió, l'assassinat...

— Georges Bataille, un autor que per desgràcia ara es llegeix poc, diu que el que fonamenta la literatura és el que no és exemplar. Tots portem a dintre una mala bèstia i la literatura ens la fa treure. Hi tenim fúria, egoisme i desig de mort, a dins. La literatura és l'expressió d'aquesta part maleïda que tenim i arrosseguem.

Llegint Independencia pensava en Submissió, de Michel Houellebecq, publicada per Anagrama el 2015, en què també imaginava un futur pròxim a França, en aquell cas durant l'ascens dels Germans Musulmans el 2022. La novel·la va ser molt polèmica, i fins i tot va ser titllada d'immoral. ¿És un perill, per a la literatura, l'exigència de moralitat?

— Hem tornat a una visió pedagògica de la literatura i això és una catàstrofe. Quan era jove pensava que la literatura era un joc intel·lectual, sense transcendència ni utilitat. Formava part de la reacció postmoderna generacional contra el compromís. Ara penso que la literatura pot ser útil, però només quan no s'ho proposa. Tendir a la literatura pedagògica és un oxímoron, és com parlar de la llum negra o del matrimoni feliç. La literatura s'ha de trobar en un terreny perillós, incòmode. Si és edificant, no pot ser literatura.

La violència contra les dones hi apareix de diverses maneres, a la novel·la.

— Des que el món és món, una meitat de la humanitat –els homes– han turmentat i esclavitzat l'altra –les dones–. Ara ens horroritzem d'adonar-nos-en, però ha passat sempre, és la lluita del fort contra el feble. És així de vil.

L'alcaldessa, Virginia Oliver, pot perdre el càrrec si es difon el vídeo de joventut en què se la veu practicant sexe amb tres membres de l'elit: Vidal, Casas i Rosell. El quart, Ricky Ramírez, els filma. Els principis d'aquesta alcaldessa tergiversen unes paraules de l'economista John Maynard Keynes: "Quan els fets canvien, canvio d'opinió".

— Ella utilitza de forma perversa una idea sensata. Si la realitat canvia hem de canviar d'opinió, deia Keynes. Voltaire anava més enllà: deia que si no ens contradiem tres vegades al dia és que som idiotes. L'alcaldessa del llibre comença com a activista pro refugiats i acaba perseguint la immigració quan és al poder. Vaig acabar Independencia el març de l'any passat, un moment en què encara no hi havia 11 diputats d'un partit xenòfob al Parlament. L'alcaldessa em fa més por que Vox. Ella agafa la xenofòbia, la por a l'altre, i la vesteix amb gales de modernitat. Això és més perillós que Vox, que tenen un discurs vell i carrincló, que en cap cas es presenta com a nou. La xenofòbia s'està donant en molts llocs d'Europa, ara mateix: a Itàlia, a França, a Hongria, a Txecoslovàquia.

Quan va guanyar el Planeta l'octubre del 2019 es podia veure el fum dels aldarulls d'Urquinaona des del Museu Nacional. Ara que ha publicat Independencia, als carrers torna a haver-hi protestes. Vivim anys convulsos.

— Si algú creu que cremant contenidors s'arreglarà res, s'equivoca. A les protestes d'ara hi han confluït molts elements: l'empresonament de Hasél, la frustració, el cansament per la pandèmia, els problemes econòmics i l'emprenyament dels joves. Tot això no se soluciona d'aquesta manera, ni tampoc amenaçant polítics. La meva posició és com la d'Albert Camus: els mitjans no justifiquen el fi. Encara que diuen que són antifeixistes, utilitzar la violència per aconseguir el que vols no ho és, d'antifeixista. Més aviat és el contrari.

Aquest 2021, igual que en altres ocasions recents, s'ha qüestionat l'actuació dels Mossos.

— Ho van passar fatal el 2017 i ho tornen a passar fatal ara. Són professionals, tenen les seves famílies... i una cosa que m'ha sorprès és que tenen bona relació amb els altres cossos policials, com ara la Guàrdia Civil. Es creuen la feina que fan.

A la novel·la, justament la cap de premsa dels Mossos comenta que l'ARA està a punt de tancar. Això passa el 2025... ¿Hem de patir, els seus treballadors?

— No et preocupis, que a la tercera part del cicle, que passa el 2035, faré revifar l'ARA.

L'ARA que surt a Independencia està a punt de donar l'exclusiva sobre l'extorsió a l'alcaldessa.

— Un mitjà que dona exclusives està molt bé. Però jo em conformo amb una cosa més senzilla: que digui la veritat.

stats