LITERATURA
SÍLVIA MARIMON
Barcelona

Es pot perdonar un desertor?

Joaquín Berges s’inspira en un fet real de la Gran Guerra per explicar l’ensorrament d’una família actual

Dos soldats britànics amb màscares antigàs a la Batalla del Somme l’any 1916 / GENERAL PHOTOGRAPHIC AGENCY / GETTY IMAGESFRANCESC MELCION Zoom

Es pot desertar d’una guerra per salvar la vida però també es pot desertar de la família, o fins i tot del món, i tancar-se dia i nit en una habitació a les fosques. “Tots els personatges de la novel·la són una mica desertors. Busquen la redempció”, explica l’escriptor Joaquín Berges (Saragossa, 1965), autor de Los desertores (Tusquets). La novel·la va néixer a partir de dos personatges reals, Albert Ingham i Alfred Longshaw, dos soldats britànics de la Primera Guerra Mundial que van desertar i els van afusellar el 1916 acusats de traïció. “El que més em va atraure de l’Albert no era tant la seva història com la inscripció que va deixar el seu pare a la làpida del cementiri de Somme -explica Berges-. Va dir que el comprenia i que el perdonava, i va revelar al món que el seu fill havia estat afusellat”. El pare d’Albert Ingham no s’avergonyia de la traïció del seu fill: “Digne fill del seu pare”, hi diu a la seva tomba, dins un cementiri on reposen alguns dels 600.000 morts que va deixar una de les batalles més sanguinàries de la Primera Guerra Mundial.

El repte que es va imposar Berges era fer una novel·la de ficció contemporània basada en fets reals de fa més de 100 anys. Tot per explicar l’amalgama de sentiments que hi pot haver entre un pare i un fill. Podria haver acabat sent una narració densa i enrevessada, però Berges se’n surt molt bé i entremescla amb eficàcia les cartes que l’Albert escriu al seu pare des del front amb la història del Jota, un home del segle XXI que s’acaba de jubilar perseguit per un munt de fantasmes.

El Jota no s’estima la seva dona, està obsessionat amb la cunyada, no ha superat que el seu pare els abandonés, la germana no li parla i va haver de conviure durant anys amb una mare que un dia va decidir no sortir més del llit. Amb tot aquest equipatge, el Jota puja a un camió de fruites conduït per una holandesa, a qui ha conegut en un bar de Mercamadrid, per anar a Somme i veure la tomba d’Albert Ingham. Ho fa sense cap muda ni mòbil: només porta les cartes escrites (suposadament) per Albert Ingham i que el pare del Jota va demanar que li donessin abans de morir. “El Jota intenta entendre què va fer el seu pare i què ha fet ell, que és desertar de la família i de l’amor”, resumeix Berges.

Viatge amb un camió de fruita

“Hi ha molta veritat en aquest camió -diu somrient Berges-. Tinc una doble vida: treballo fent màrqueting, només als matins, en una empresa de fruita fresca”. El recorregut que fa el Jota és el mateix que fan els camions de préssecs i nectarines que surten de Madrid per anar al nord d’Europa i que tan bé coneix l’escriptor. Berges va anar a Somme amb la família però fins al tercer dia no es va atrevir a visitar la tomba d’Albert Ingham; i ho va fer sol. “Si no hi hagués anat no hauria pogut escriure la novel·la perquè hauria sigut una ingerència absoluta, cosa que no suporto”, assegura.

Berges explica que es va acostar a la làpida amb una certa por. “Sabia que eren persones reals, però els havia tractat com a personatges de ficció i els havia donat veu. Quan vaig arribar a la tomba vaig entendre la diferència entre ficció i realitat, va ser un moment important des del punt de vista creatiu”. Berges es va documentar a fons per explicar la Primera Guerra Mundial i durant la recerca va topar amb els “poetes de la guerra”, homes que escrivien versos des de les trinxeres. “No havia previst que formessin part de la novel·la però els hi vaig voler incorporar perquè m’agrada pensar que escriure poesia era com un alliberament per als soldats enmig d’un infern i perquè les imatges i el testimoni que transmeten els seus versos tenen un valor enorme”, diu Berges.

Potser les escenes que més ha costat documentar, perquè pràcticament no n’hi ha testimonis ni bibliografia, són les de la terra de ningú: “És un tema tabú. Crec que hi va haver un gran bàndol, el més internacional de tots, el dels desertors que s’ajuntaven a la terra de ningú i buscaven trinxeres abandonades per agafar les racions de menjar dels morts -explica Berges-. Allà no s’havia de sentir res perquè se suposa que només hi havia ferits que agonitzaven, però s’hi sentia el trepig dels passos, el xiuxiueig de converses, el fregament de la roba, s’hi sentia vida”. Els desertors només sortien de nit, excepte els dies que hi havia lluna plena.

Noranta anys esperant l’indult

L’agost del 2006, noranta anys després de la Batalla del Somme, el secretari de Defensa anglès, Des Browne, va decidir concedir l’indult als 306 soldats britànics que van ser executats per deserció. L’indult era una petició dels fills i nets, que van haver d’esperar noranta anys per recuperar la dignitat dels pares i avis. Entre els indultats hi havia Albert Ingham. “Hi ha un romanticisme associat a la deserció; és la lluita per la individualitat davant del gregarisme militar sense consciència del valor de la vida. Van enviar una generació de joves a morir -reflexiona Berges-. Però els desertors van abandonar els companys. Perdonar un desertor és controvertit; jo els perdono com a narrador, però entenc que a les autoritats els costi”. Al final del llibre l’escriptor reflexiona sobre si la realitat supera la ficció o a l’inrevés. “La ficció exigeix molta més coherència que la realitat”, assegura.