BarcelonaUn percentatge considerable dels lectors de poesia contemporanis no estan gaire familiaritzats amb la poesia concreta ni la sonora, i tampoc amb conceptes com lletrisme i textualisme. Potser ha arribat el moment de recuperar l’hàbit de llegir sense prejudicis ni constriccions: aquest és un dels objectius de l’exposició La xarxa al bosc, que es pot visitar a la Fundació Joan Brossa fins al 29 de setembre i que ha estat comissariada per un dels grans estudiosos de la poesia experimental, Eduard Escoffet. “La meva teoria és que tots aquests moviments que a les dècades dels 80 i dels 90 es van posar en dubte, ara es revaloritzen si tenim en compte el paper dels mitjans de comunicació i eines com les xarxes socials -explica Escoffet-. Aquesta exposició segurament és més digerible per a mil·lennials que per als companys de generació”.

Hi ha moltes maneres d’endinsar-se al bosc textual que proposa la mostra, “una de les més ambicioses que s’han fet a Europa des de fa dècades: inclou més de 200 peces i recorre més de tres dècades”, asseguren Vicenç Altaió i Manuel Guerrero, president de la Fundació Joan Brossa i comissari de l’any dedicat al poeta, respectivament. Una d’aquestes portes d’entrada podria ser Eugen Gomringer, que amb Constel·lacions (1953) va ser un dels fundadors de la poesia concreta, tot i que dos anys abans havia escrit, des de Barcelona, el primer text en què els elements visuals i espacials eren tan importants com la rima i el ritme en la poesia lírica.

Gomringer, que amb 94 anys és el degà del moviment, està molt ben acompanyat a la paret d’entrada per algunes de les obres icòniques de Salette Tavares, Marcel Broodthaers i de Joan Brossa, fil conductor de tota la mostra. “ La xarxa al bosc parla d’influències, confluències i coincidències”, diu Escoffet, i Altaió afegeix: “Bona part de l’art que hi veiem s’esdevé en el temps de l’informalisme, en què els artistes van voler mostrar que no hi ha només una manera de representar la realitat”. L’exploració cronològica de la mostra arrenca el 1946. “L’intent de reconstrucció del món després de la Segona Guerra Mundial va fer que la comunitat artística treballés en xarxa en comptes de lluitar entre ells per imposar un discurs”, diu Escoffet.

Veu i tecnologia

El primer moviment d’avantguarda en què es fixa l’exposició és el lletrisme, “que apostava per centrar-se en l’element mínim de l’escriptura: la lletra”. A partir de referents teòrics com Isidore Isou i Maurice Lemaître, autor d’un dels films fundacionals del moviment, Le film est déjà commencé? (1951), s’arribaria a la poesia sonora, que “uneix experimentació vocal i tecnologia per superar els límits del llibre”. Bernard Heidsieck i Henri Chopin en van ser dos dels pioners, i aquest últim es convertiria també en editor de la revista OU (1964), que “sovint s’acompanyava d’un disc i que va suposar el primer altaveu de la poesia sonora internacional”, incloent peces de William S. Burroughs, Brion Gysin i Gil J Wolman, de qui es va poder veure la mostra monogràfica Sóc immortal i estic viu al Macba l’any 2011.

La pistola que es converteix en poema de Joan Brossa inaugura la segona gran secció de La xarxa al bosc, que està complementada al pis de dalt amb una tria de revistes, publicacions i discos emblemàtics. “Des de la pistola disparem sobre el llenguatge”, sintetitza Escoffet abans d’assenyalar algunes de les obres, com aquell Beba coca-cola de Décio Pignatari en què el lema publicitari acaba convertint-se en “ cola cloaca ”, o La fantasia al potere, d’Eugenio Miccini, en què enmig d’un garbuix de retalls de diari trobem el lema Poetry gets into life. “Per a molts dels autors inclosos en la mostra, la poesia havia de baixar al carrer, havia de poder arribar a tothom i ser crítica”, comenta el comissari. “S’oposaven al vell model de la cultura burgesa i acadèmica -diu Altaió-. La majoria d’ells es troben en la tradició de l’avantguarda”.

“Fins ara s’havia llegit Brossa com a coetani de Salvador Espriu i d’altres autors de l’època, però aquesta exposició vol mostrar quins referents internacionals treballaven en direccions similars a les de l’autor barceloní”, diu Escoffet. Altres dels poetes concrets del panorama europeu i americà representats a La xarxa al bosc són Franz Mon, Ian Hamilton Finlay, John Furnival i Bob Cobbing. En el cas català destaquen, a més de l’enyorat Carles Hac Mor i Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, “un periodista que, a més d’estar interessat en la comunicació, també investigava la poesia”. Escoffet considera que “una de les joies” de l’exposició -de la qual s’editarà un catàleg al setembre-és la col·lecció de 174 postals enviades entre el 1964 i el 1966 a Paulina Colomer, la seva dona”. Són un exemple fascinant de mail art, on es poden veure els collages “del que l’autor veia als Estats Units i el Canadà combinats amb elements de reflexió política”.

Lletres escrites

i exposades

S’acosta l’equador de l’Any Brossa i la galeria Miguel Marcos inaugura Poesia expandida, que es podrà visitar fins al 21 de juny i se suma a les sis mostres individuals que han dedicat a l’autor barceloní des del 1998. Reuneix poemes visuals i objectuals, cartells i llibres d’artista amb la vocació de recordar que l’obra brossiana “no és un soliloqui d’artista”, sinó “un diàleg perpetu”. En paral·lel a l’exposició, dues editorials recuperen part del seu llegat: la madrilenya Nórdica en fa un tast antològic a Poemes transgredits, a cura d’una de les grans estudioses de l’autor, Glòria Bordons; Proa opta per rellançar Saltamartí, del 1963. Gimferrer escriu que llegir Brossa és obrir “de bat a bat un món cada cop més rar i reptador: el món d’allò que Foix anomenava el real poètic ”.