BarcelonaLa misantropia de Patricia Highsmith va fer la volta al món. La temien editors, agents i periodistes. Els lectors potser no tant, perquè l'autora d'El talent de Ripley amb prou feines oferia cap acte públic. Una de les poques excepcions en la seva extensa trajectòria va ser el 26 d'abril del 1987, a Lleida. "Em fa molt contenta ser en aquesta ciutat de Lleida, a Catalunya, que entenc que forma part d'Espanya, tot i que en sigui força independent", comença el discurs mecanografiat que va trobar fa uns mesos Anna von Planta, especialista en Highsmith i responsable de la selecció i edició de Diarios y cuadernos, un volum de més de 1.200 pàgines que Anagrama publica aquesta setmana i que va veure la llum en anglès el 2021, coincidint amb el centenari del naixement de la nord-americana.

"Tothom que va conèixer la Patricia sap que mai no parlava d'ella: era com una ostra, sempre tancada –recordava Von Planta aquest dimarts a Barcelona–. Sorprenentment, a Lleida es va sincerar. Va mencionar que venia de Texas, lloc on no va voler tornar mai, i també va parlar de la seva joventut, que mai no volia recordar. Va explicar que, abans de dedicar-se a l'escriptura, havia treballat a la indústria del còmic. A la taula del costat hi tenia Stan Lee. Si va parlar d'ella mateixa va ser perquè se sentia còmoda gràcies a la feina que havia fet una editorial com Anagrama amb la seva obra". La conferència, inclosa al volum Viatges a l'interior de la novel·la (Institut d'Estudis Ilerdencs, 1990), és un bon complement a la mina d'intimitats –personals i creatives– que recull Diarios y cuadernos. "Hi ha molta vida, sexe i amor, en aquestes anotacions –admet l'editora–. A les novel·les processava tot això i ho convertia en art".

Un tresor amagat rere els llençols

Patricia Highsmith (1921-1995) va publicar més d'una vintena de novel·les i una desena de reculls de contes. Poc abans de morir de càncer de pulmó a Locarno –va viure a Suïssa des del 1981– va explicar al seu editor, Daniel Keel -que des de l'editorial Diogenes Verlag representava l'obra de l'escriptora arreu del món-, que durant dècades havia portat un dietari i el tenia a casa. "Després de la seva mort el vam estar buscant per tot arreu, com dos detectius –explica Von Planta–. Llavors se'm va acudir que si jo hagués volgut amagar un dietari l'hauria deixat en un lloc inesperat, gairebé a la vista. Va ser llavors quan vaig anar fins al seu armari de la roba i vaig obrir el calaix on guardava els llençols. Els dietaris eren allà". El tresor que els editors van trobar a la casa de Tegna, a tocar de Locarno, on vivia l'escriptora va anar més enllà dels quaderns personals, que ocupaven 18 llibretes. N'hi havia 38 més amb desenes de relats inèdits, "protagonitzats majoritàriament per noies joves que s'obren camí a la Nova York de la dècada dels 40: intenten esbrinar qui són abans que la societat els faci saber què s'espera d'elles", recorda l'editora. Els relats, reunits el 2002 a Nothing that meets the eye [Res que es pugui veure], han estat el preludi dels dietaris. "Els dietaris han portat molta feina perquè calia transcriure-ho tot –eren més de 8.000 pàgines– i rebaixar-ne la densitat: la intenció era fer-ne una antologia pensada per al lector corrent", recorda l'editora.

Jorge Herralde, fundador d'Anagrama, aixeca el voluminós resultat. "Una de les satisfaccions més grans que he tingut com a editor ha estat difondre l'obra de Highsmith –diu–. Encara que ara sembli impossible, a principis de la dècada dels 80 era una desconeguda al nostre país". La traducció castellana d'El talent de Ripley va aparèixer el novembre de 1981 -en català es pot llegir a La Magrana-, i des de llavors Anagrama ha publicat una vintena de títols de la nord-americana. "El seu humor era molt negre, però rere aquesta capa s'hi amagava tendresa", continua Herralde. La primera meitat dels dietaris reconstrueix els alts i baixos de l'autora a la Nova York dels anys 40. Més endavant, combina reflexions sobre escriptura amb comentaris sobre el món, l'alcohol i les parelles. "Un dels temes recurrents és la fluïdesa de gènere", diu Von Planta, que va prendre la decisió de deixar fora de l'antologia els comentaris racistes i antisemites de l'autora. "N'hi ha alguns a la dècada dels 40 i també més tard, cap als 70 i 80 –continua–. Cap al final de la seva vida, la Patricia es va anar tornant més i més amarga".

Gairebé tres dècades després de la seva mort, l'obra de Patricia Highsmith continua present a les llibreries catalanes. A més de la feina d'Anagrama, Viena ha presentat una nova traducció de Desconeguts en un tren, a càrrec de Jordi Martín Lloret, Navona s'ha marcat recuperar les cinc novel·les de l'enigmàtic Ripley –ha començat per Ripley enterrat– i L'Altra ha publicat Suspens: com escriure una novel·la d'intriga.