BarcelonaAmb la concessió del 28è Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana, que es va fer públic ahir a la tarda, Joan Margarit suma un altre reconeixement internacional -després de guanyar el Pablo Neruda el 2017- en la seva extensa i guardonada trajectòria. El guardó, instituït el 1992, ha premiat en gairebé tres dècades autors espanyols com Antonio Gamoneda, Ángel González i José Manuel Caballero Bonald, però també de llatinoamericans com Mario Benedetti, Gonzalo Rojas, Juan Gelman i Ida Vitale, i ha reconegut també tres autors de l’àmbit lusòfon: el brasiler João Cabral de Melo Neto i els portuguesos Sophia de Mello Breyner i Nuno Júdice. Margarit és el segon poeta català distingit amb el Reina Sofia, dinou anys després de Pere Gimferrer.

El filòleg i membre del jurat del premi, Víctor García de la Concha, va explicar ahir que Margarit no està inscrit en cap estètica de grup ni ha sigut encasellat en generacions poètiques, i el va definir com “algú que exerceix la poesia com a instrument moral i de pensament”. Així mateix, va destacar l’“exactitud”, la “claredat expressiva” i el “bilingüisme” com a trets principals de la seva obra. En aquest sentit, va recordar que el premiat no tradueix els seus llibres del castellà al català o viceversa, sinó que escriu simultàniament en totes dues llengües, “fet que converteix la seva poesia en un exemple de cultura en contínua traducció”.

"No pots tirar enrere ni s'aprèn dels errors": entrevista a Joan Margarit

Entre els llibres de l’autor nascut a Sanaüja el 1938 destaquen Els motius del llop (1993), Càlcul d’estructures (2006), Es perd el senyal (2012) i el volum de memòries d’infantesa i joventut Per tenir casa cal guanyar la guerra (2018). “Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat”. Així comença Un hivern fascinant, de moment l’últim llibre de poemes de l’autor, publicat el 2017 a Proa. És un inici desolador que avança cap a l’optimisme als últims versos: “L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna, l’alegria”. “Escrivint aquests poemes m’he adonat que la infantesa i la senectud, etapes que semblaven molt separades i llunyanes, no ho estan tant -deia l’autor llavors-. Entremig hi ha una llarga etapa intermèdia que ja ha passat. Les coses no succeeixen de manera contínua, sinó a sotragades. Tothom entén que el passat s’allunyi, però la recerca de futur és una de les ensarronades més grans que portem a dins”.