BarcelonaQuan Josep Ortiz (Barcelona, 1967) va posar-se a escriure L'artefacte (Edicions de 1984) sabia que el camí seria llarg, però no es pensava que trigaria 18 anys fins a veure-la convertida en la seva primera novel·la. Informàtic de professió i lector voraç, un dia va animar-se a provar d'escriure "sense saber massa què en sortiria", explica. Pel cap li rondava la idea de la construcció de la bomba atòmica durant la Segona Guerra Mundial. "En aquella època tenia una feina molt exigent, que em robava moltes hores. A més, tenia tres fills petits. Sabia que era una bogeria, però m'agradava escriure, així que em vaig anar documentant i vaig anar construint la història", diu Ortiz, que no ha passat per cap escola d'escriptura: "Llegia d'una manera diferent, fixant-me en per què un personatge em cau bé, o què feia l'autor perquè la història em semblés interessant".

Malgrat els anys, Ortiz va seguir des de l'inici la idea que l'havia empès a escriure: volia posar-se en la pell d'un dels científics que va contribuir a crear la bomba atòmica. "Tenim moltes novel·les parlant d'Auschwitz, però quantes n'hi ha que tractin d'Hiroshima? Em va semblar un tema bastant oblidat", destaca. L'escriptor va decantar-se per imaginar un personatge fictici, l'hongarès András Éber, que dues dècades després de la catàstrofe decideix escriure les seves memòries.

L'època d'esplendor de la física

El protagonista compartirà laboratori amb científics reals com el físic Leó Szilárd i el matemàtic John von Neumann. "El primer terç del segle XX va ser una època d'esplendor de la física. Es van fer descobriments, com el de la relativitat i el de la física quàntica, que van canviar la nostra visió del món", destaca l'escriptor. Ara bé, en paral·lel, aquesta comunitat de científics va posar els seus coneixements al servei de la guerra. "A la novel·la, d'entrada, hi ha el dilema moral de les bombes, que, al cap i a la fi, serveixen per matar gent. Però també m'interessava abordar com recordem el passat", diu Ortiz. Per explorar aquesta darrera qüestió posa el protagonista en una situació de desconcert quan s'adona que hi ha una part del seu passat que ha esborrat de la memòria.

L'artefacte ressegueix les vivències d'András des que es trasllada a Berlín a estudiar fins als anys 70, quan enfila el darrer tram de la seva vida i vol recuperar un amor de joventut. Entremig, Ortiz utilitza la història del protagonista per reflectir les frustracions dels alemanys després de la Primera Guerra Mundial, l'ascens del nazisme i l'èxode dels europeus durant el conflicte bèl·lic. "Volia posar el focus en un mecanisme psicològic que tots tenim: quan les coses es posen negres, pensem en positiu", apunta l'autor. De fet, L'artefacte té molts ressons psicològics, des de l'exploració de la memòria fins a la gestió de la culpa i els remordiments. "M'agradaria que cada lector faci una expedició a la seva pròpia vida i es pregunti com el present ens afecta a l'hora de recordar les coses –diu Ortiz–. Al final, el que acabem recordant és allò que resulta coherent per al nostre discurs biogràfic".