BarcelonaLa Clara és una adolescent madrilenya que s'escapa de casa i agafa un autobús per anar a conèixer la tenista Arantxa Sánchez Vicario durant els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. També de Madrid, el Polo és un periodista que desembarca a Barcelona per cobrir els Jocs. Els dos personatges són els protagonistes de la nova novel·la d'Enrique Llamas (Zamora, 1989), Lo nuestro (Alianza de Novelas). Aquest viatge serà un punt d'inflexió en les seves vides. De la manera com Llamas revela les seves vides al lector, es fa evident que sota l'afany de mantenir l'equilibri amaguen un profund sentiment d'estranyesa. "Els dos personatges perden la innocència, encara que de maneres molt diferents. Crec que la fragilitat dels personatges és actual perquè és universal i passa en totes les generacions", afirma. "Si l'hagués ambientat ara, els personatges haurien explicat a Instagram que estan meravellosament bé malgrat que no és així, perquè de les xarxes socials no te'n pots creure res. La innocència i una certa ingenuïtat, tenim molta capacitat per recuperar-les, i les perdem una vegada i una altra", explica.

Enrique Llamas no té records d'aquell moment, però n'ha vist les imatges tants cops, com la de Felip de Borbó com a banderer d'Espanya, que a vegades li sembla que sí. "Tinc un cert sentiment d'enveja per la gent que va poder viure en la seva joventut o en l'edat adulta aquell moment, perquè la gent pensava que estava tot fet i que totes les coses dolentes havien quedat enrere. En canvi, la meva generació ha hagut de créixer bregant amb les conseqüències de la crisi del 2008", lamenta.

L'anterior novel·la d'Enrique Llamas, Todos estábamos vivos (Alianza de Novelas, 2020), està ambientada en un altre moment emblemàtic, la Movida madrilenya. "No soc capaç d'escriure sobre el present perquè no arribo a entendre'l del tot, aleshores intento entendre'n alguns aspectes parlant del passat, i al mateix temps escric del passat per entendre'l. La diferència entre l'esplendor del Madrid dels 80 i la de la Barcelona dels 90 –assegura– és que la dels 80 a escala mundial va deixar una reguera de morts molt atroç, i la dels Jocs Olímpics és més pròpia: és la culminació del camí cap a la democràcia, tot i que després ens n'hem desenganyat".

Una Barcelona brillant i al mateix temps insuportable

Durant la preparació de la novel·la, Llamas, que tenia la idea que els Jocs no havien pogut ser tan rodons, va canviar d'opinió després de parlar amb nombrosos periodistes que els recorden com uns dels Jocs més ben organitzats. En canvi, molts barcelonins li van explicar que en aquell moment havien marxat de la ciutat perquè no ho aguantaven. Un altre dels aspectes que Llamas va voler abordar va ser recollir la importància que el disseny va començar a tenir en aquell moment. "M'agradaria que algú de Barcelona llegeixi la novel·la i pugui tornar a llocs que ja no existeixen", afirma. Així mateix, ha tingut referents com Manuel Vázquez Montalbán i El dia del Watusi, de Francisco Casavella. "Més que una font de documentació, he procurat beure del seu estil, però sense caure en la imitació, que és molt perillosa i mai surt bé", conclou.