Llegim 09/06/2021

Emmanuel Carrère: "El que explico de mi als llibres són les misèries quotidianes de tots nosaltres"

L'autor francès rep el premi Princesa d'Astúries de les Lletres 2021 per haver sabut fer "un retrat incisiu de la societat actual"

4 min
Emmanuel Carrère
Disponible en:

BarcelonaEmmanuel Carrère ha estat reconegut amb el premi Princesa d'Astúries de les Lletres 2021, segona vegada -després de Fred Vargas- que el guardó recau en un autor francès. Nascut a París el 1957, ha publicat novel·les com L'adversari, Limónov, El regne i, més recentment, Ioga –totes publicades a Anagrama–, on explora les fronteres entre realitat i ficció, sovint situant-se com a narrador i protagonista dels relats. El jurat ha destacat de Carrère que amb els seus llibres ha contribuït a fer "un retrat incisiu de la societat actual" i a "desemmascarar la condició humana". "El que explico de mi als llibres són les misèries quotidianes de tots nosaltres -ha dit l'escriptor aquesta tarda-. Escrivint he hagut de sacrificar una mica la meva intimitat, sí, però ni m'ha molestat fer-ho ni em sembla tan greu".

Carrère ha agraït la feina d'Anagrama -"sense una editorial que et sigui fidel no aconsegueixes tants lectors com els que tinc a Espanya", ha admès- abans de recordar que fa molts anys que l'escriptura es troba al centre de la seva vida. "Com que no escric exactament ficció, la meva pròpia biografia apareix en el que faig -ha dit-. Un premi com el Princesa d'Astúries compensa que no m'hagin donat el Goncourt per Ioga, amb la qual era finalista". Es va acabar imposant Hervé Le Tellier amb L'anomalia, una novel·la de ciència-ficció, gènere que Carrère ha freqüentat des de jove. "La ciència-ficció m'ha alimentat des de jove com a lector, però no m'ha interessat mai gaire si hi apareixen dracs o criatures màgiques. No sóc de Tolkien ni de Joc de trons -ha reconegut-. La ciència-ficció que em fascina és la que està a prop de les avantguardes, la que experimenta". Ha citat, com a experiència de lectura "que et transforma", Flors per a l'Algernon, de Daniel Keyes, recuperada recentment en català a Les Altres Herbes. Un dels primers llibres de Carrère va ser un assaig dedicat a un altre dels seus referents, Philip K. Dick.

"Quan escric avanço a les palpentes, és al cap dels anys que pots reconèixer que has seguit un camí concret -ha dit l'autor-. En el meu cas diria que la literatura que faig intenta sortir de les constriccions que ens tenallen a tots. La meva feina és intentar ser una mica més lliure i potser més intel·ligent".

Entre la imaginació i l'exploració del jo

En la trajectòria literària d’Emmanuel Carrère hi ha dues meitats suturades per Una semana en la nieve (1995): la primera està dominada per la imaginació, i inclou novel·les com El bigoti (1986) –en català a LaBreu–, i la segona insereix el seu propi jo, sovint en forma de confessió descarnada, fins i tot humiliant. Carrère és, des de fa anys, un dels noms amb més projecció internacional de les lletres franceses, i la seva consagració va arribar a partir de L’adversari (2000), la primera peça de les exploracions biogràfiques que ha anat entregant a partir de llavors. En aquell llibre, l’escriptor investigava juntament amb el criminal Jean-Claude Romand els motius que l’havien portat a assassinar la dona, els dos fills (de cinc i set anys) i, després de passar la nit mirant la televisió, els pares.

La història era, evidentment, d’impacte, i l’efecte en els lectors encara va créixer més gràcies a la narració precisa, propera i pertorbadora de Carrère, que va emprendre des de llavors l’arriscat camí de l’autoexploració: ho va fer excavant en les arrels eslaves familiars a Una novel·la russa (2007), en la mort de la seva cunyada Juliette, precedida per la devastació de la costa de Sri Lanka per part d’un tsunami, a De vidas ajenas (2009), i en la vida de l’escriptor i dissident rus Limónov al llibre homònim, publicat el 2011 i guanyador del premi Renaudot. "Ni amb Romand ni amb Limónov hi vaig tenir una relació gaire íntima, i això va ser una sort -ha reconegut aquest dimecres-. La correspondència amb Romand es va anar espaiant fins al punt que ara, honestament, no en sé res. El cas de Limónov va ser diferent. Mentre escrivia, es va mostrar escèptic i es malfiava del meu projecte. Quan vaig haver publicat el llibre, com que tenia èxit li va agradar: al final, tant ell com jo hi vam sortir guanyant".

El 2015 va arribar El Regne, on Carrère reconstrueix la història dels inicis de l’expansió del revolucionari missatge de Jesús, que vint-i-un segles després de la seva existència continua sent capaç d’aixecar i sostenir un volum de més de 500 pàgines: a França va vendre 250.000 exemplars durant el primer mes de ser publicat. "Reconec que amb mi probablement no aniria a sopar, però digue'm: no t'agradaria haver pogut conèixer algú tan fascinant com Sant Pau? -ha demanat avui-. No crec que sigui un autor obsedit per parlar del costat fosc de l'ésser humà. Al contrari: diria que tinc tendència a explicar coses als meus llibres que parlen de la capacitat humana de fer el bé".

Crònica d'uns anys convulsos

Ioga, publicat en català al febrer a Anagrama, havia de ser un llibre en primera persona sobre els beneficis de la meditació, però a poc a poc deriva cap a la crònica d'uns anys convulsos. Ho són a nivell social –l'atemptat contra Charlie Hebdo i la crisi dels refugiats– però, sobretot, a títol personal, perquè l'autor francès narra el divorci i la depressió que el van portar a estar internat durant quatre mesos a l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne. "Quan es fa un llibre autobiogràfic hi ha dos grans perills: glorificar-se o denigrar-se en excés. La lloança és tan dolenta com la crítica extrema", explicava aquest febrer en una entrevista amb l'ARA. Carrère ja treballa en un nou llibre: "És un projecte complex i és millor que no n'avanci res -ha dit-. No és un llibre autobiogràfic ni té res a veure amb mi. Ara bé, he de reconèixer que, coneixent el meu jo expansionista, és possible que d'una o altra manera hi acabi traient el cap".

Dotat amb 50.000 euros i amb la voluntat de premiar "el cultiu i perfeccionament de la creació literària en tots els seus gèneres", el premi Princesa d'Astúries de les Lletres ha reconegut, des del 1981, l'obra d'autors com Margaret Atwood, Philip Roth, Adam Zagajewski, Antonio Muñoz Molina, John Banville i, en les dues últimes edicions, la novel·lista i assagista Siri Hustvedt i la poeta Anne Carson.

stats