En la trajectòria literària d’Emmanuel Carrère hi ha dues meitats suturades per Una semana en la nieve (1995): la primera està dominada per la imaginació, i la segona insereix el seu propi jo, sovint en forma de confessió descarnada, fins i tot humiliant. Carrère és, actualment, un dels noms amb més projecció de les lletres franceses, i la seva consagració va arribar a partir de L’adversari (2000), la primera peça de les exploracions biogràfiques que ha anat entregant a partir de llavors. En aquell llibre -des d’Una semana en la nieve, reeditada per Anagrama, ha prohibit que la seva producció literària porti l’etiqueta de “novel·les”-, l’escriptor investigava juntament amb el criminal Jean-Claude Romand els motius que l’havien portat a assassinar la dona, els dos fills (de cinc i set anys) i, després de passar la nit mirant la televisió, els pares.

La història era, evidentment, d’impacte, i l’efecte en els lectors encara va créixer més gràcies a la narració precisa, propera i pertorbadora de Carrère, que va emprendre des de llavors l’arriscat camí de l’autoexploració: ho va fer excavant en les arrels eslaves familiars a Una novel·la russa (2007), en la mort de la seva cunyada Juliette, precedida per la devastació de la costa de Sri Lanka per part d’un tsunami, a De vidas ajenas (2009) i en la vida de l’escriptor i dissident rus Limónov al llibre homònim, publicat el 2011 i guanyador del premi Renaudot. Le royaume (2014) no arribarà en català fins al setembre de l’any que ve, i a França ja s’ha emportat el Prix Littéraire du Monde, tot i que no l’han escollit entre els quinze llibres finalistes del Goncourt: aquesta vegada, Carrère es practica una autodissecció, apel·lant als tres anys que va viure com a catòlic fervent, anant a missa cada dia, portant un rosari i pregant sempre que ho creia convenient. Això passava fa dues dècades, just després d’acabar Una semana en la nieve, en què explicava la desaparició d’un nen a través dels ulls d’un altre, i en un determinat moment la ficció del primer Carrère prefigurava un tast del segon, amb una menció al cas Romand.

Els Evangelis són literatura

Le royaume combina l’exploració sobre la devoció religiosa de l’autor amb un viatge narratiu fins al segle I dC per explicar els orígens del cristianisme a través de l’ Evangeli segons sant Lluc. “Els Evangelis no tenen la voluntat de ser novel·les! Així i tot, quan els llegeixo tinc la impressió de trobar-me amb textos literaris -argumentava l’autor en una de les moltes entrevistes que ha concedit aquest setembre-. Un dels aspectes que singularitza el cristianisme és que també es tracta d’una creació literària. Això no vol dir que no hi hagi un fons de veritat. Qui ho nega s’equivoca, igual que s’equivoca qui no veu que a aquesta veritat s’hi superposen capes de fabulació. El cristianisme és una religió fabricada per la literatura”. Gràcies a aquesta afirmació, Carrère pot unir història i faula: la premissa encara queda més justificada quan omple alguns dels buits biogràfics de sant Lluc amb les seves pròpies suposicions, relligades amb versemblança narrativa.

L’escriptor que va néixer amb L’adversari va tenir com a precedents cinc novel·les i tres assajos. El seu debut no va ser una peça de ficció, sinó Werner Herzog (1982), un llibre sobre el cineasta alemany, director de pel·lícules com Aguirre, la còlera de Déu (1972), L’enigma de Gaspar Hauser (1974) i Fitzcarraldo (1982). La reacció d’Herzog no va ser gens entusiasta, quan Carrère li va mostrar l’assaig en un festival de cinema (ho explicaria gairebé trenta anys després a Limonov ). Així i tot, l’escriptor no es va desanimar i va publicar L’amie du jaguar (1983), que tenia com a punt de partida un guionista de Hollywood que somia la pròxima pel·lícula que escriurà i que, quan es lleva, s’adona que l’única anotació que va fer la nit anterior, mig desvetllat, quan va tenir la revelació, era la frase: Boy meets girl.

A la següent novel·la, Bravoure (1984), es va inspirar en l’aposta entre Lord Byron, John Polidori, Percy Blythe Shelley i la seva dona Mary al llac de Ginebra l’estiu del 1816. Byron els va proposar d’escriure una història de terror: així naixeria Frankenstein, una de les joies del gènere gòtic. La juguesca és reconstruïda narrativament per Carrère i, igual que passava a L’amie du jaguar, torna a reflexionar sobre els mecanismes de la creació. En aquest últim cas, els protagonistes estaven basats en personatges reals. Nou anys més tard, l’escriptor tornaria a provar sort en el gènere de la biografia amb Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos (1993), sobre l’escriptor Philip K. Dick.

Els perills d’afaitar-se el bigoti

Enmig d’això, Carrère va publicar les dues novel·les més properes a la ficció pura, El bigoti (1986) i Fuera de juego (1988). Les dues formen un díptic involuntari sobre la imprevisibilitat. Si a la segona una dona decidia deixar la seva vida a l’atzar, a la primera -que acaba de ser traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa- el personatge masculí cau en un malson a partir d’un fet en aparença intranscendent: afaitar-se el bigoti que porta des de fa una dècada. El Marc, que treballa en un despatx d’arquitectes, creu que rere la indiferència dels altres respecte a la seva absència de bigoti s’hi amaga una conspiració que va començar com una broma de la seva dona, l’Agnès. En un primer moment, el personatge es creu capaç de desemmascarar la farsa, però a poc a poc s’adona que el bigoti no és l’únic que ha desaparegut de la seva existència: resulta que tampoc ha viatjat a l’illa de Java ni podrà veure mai més el seu pare, mort des de fa un any. La por a perdre més records i persones estimades l’obliga a emprendre un viatge transatlàntic. El destí no és altre que el de la bogeria. En acabar el llibre, el lector es pregunta: en quin moment els dubtes legítims del personatge travessen la frontera de la salut mental? I des de quan és impossible recuperar la normalitat? És més: existeix, aquesta suposada normalitat?