BarcelonaEl gran dialectòleg català Joan Veny (Campos, 1932), als 93 anys, continua dedicant unes hores al dia a l'estudi de l'etimologia i la varietat dialectal de les paraules. El seu compromís amb el català el segella anant cada setmana fins al seu despatx de l'Institut d'Estudis Catalans per seguir treballant amb la meticulositat i la passió amb què va fer obres cabdals com Els parlars catalans i l'Atles lingüístics del domini català. Els anys no li han minvat el gaudi a través de la llengua. Per això, diu que per "deformació professional" no pot evitar de fixar-se en aquest aspecte quan llegeix per plaer, sobretot poesia i, molt menys, ficció. De poesia, de seguida recomana el llibre de Sebastià Alzamora Sala Augusta (Proa), que "és una delícia". A través de dos poemes llargs, Alzamora hi parla de memòria col·lectiva i personal: "Parla de la mare i de la persecució franquista", diu Veny. "És una poesia d'aparença senzilla, però que t'arriba al fons", declara.

De ficció, es decanta per una novel·la "preciosa" del seu amic Ramon Solsona, El carrer de la xocolata (Proa). "Fa una connexió meravellosa entre la creació i la llengua del país, analitzant paraules que introdueix a través de situacions que ho permeten", explica Veny. El llibre són unes memòries d'infantesa dels germans Solsona a la vila de Gràcia, als anys cinquanta i seixanta, en què l'autor aconsegueix activar la memòria col·lectiva de la seva generació. És el que li ha passat a Veny: a més de gaudir del català, l'aroma de la xocolata li ha despertat també la nostàlgia del seu poble mallorquí, Campos, on va passar la infantesa i la joventut fins que va marxar a la universitat. "Tots tendim a conservar els records bons. Amb l’edat ve de gust mirar enrere d’una manera serena, fins i tot indulgent, desproveïda d'acidesa", explicava a l'ARA Solsona. Això no vol dir que la resta s'hagi oblidat: "He fet un llibre amable, però al franquisme no n’hi perdono ni una", diu Solsona.