BarcelonaSala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

Trenta-cinc pàgines després, tota la mort i ignomínia que hem llegit a Sala Augusta es converteix en llum gràcies a l'evocació d'un record d'infantesa de l'autor relacionat amb la seva mare. Llengua materna, el segon poema, proposa el retorn a la Mallorca de mitjans de la dècada dels 70 a partir del retrat d'una rivetera –cosidora de sabates– que tenia el costum de treballar amb una petita ràdio al costat i que, un cop a la setmana, acompanyada del fill, anava a dur la feina feta a la fàbrica i a buscar-ne de nova. Publicat per Proa, Sala Augusta seguit de Llengua materna és el setè llibre de poemes de Sebastià Alzamora, que arriba set anys després de La netedat. Entremig hi han quedat novel·les com Reis del món (Proa, 2020), Ràbia (Proa, 2022) i El Federal (Proa, 2024). També el recull de contes S'accepten encàrrecs (Ensiola, 2023) i la reedició del seu debut literari, Rafel (1994; Lleonard Muntaner, 2024).

Amb Sala Augusta et vas proposar escriure un poema de la memòria relacionat amb els empresonaments, tortures i assassinats patits per molts mallorquins durant la Guerra Civil. Com va néixer?

— M'hi devia posar cap al 2018, quan estava acabant Reis del món. Ja havia passat el referèndum, hi havia polítics a les presons i altres d'exiliats. L'extrema dreta anava creixent a Europa i també a l'Estat. Va ser llavors que vaig assabentar-me que la presó franquista de Can Mir, situada al bell mig de Palma, era al solar on des de fa dècades hi ha un cinema molt conegut, la Sala Augusta. Em va impressionar saber que la sala de cinema on he anat tota la vida havia estat una presó feixista. Aquest impacte va posar en marxa el poema.

Quan va obrir les portes, el cinema?

— Devia ser cap al 1946, o potser una mica després. Els règims feixistes solien tenir cura d'esborrar els rastres dels llocs on s'hi havien comès crims de guerra i grans matances. Aquesta setmana mateix han estat identificades sis persones més de les que es van exhumar a les fosses comunes de Manacor i de Formentera. Fins i tot a Formentera hi havia una mena de presó on enviaven republicans, els torturaven i els mataven.

Sala Augusta és un poema dur: explica sense estalviar detalls alguns dels molts crims de guerra. Execucions cruentes, violacions, afusellaments en grup... "Mataven per la pàtria / mataven per Espanya i per la fe", hi llegim.

— El patriotisme sempre em fa desconfiar. Em passa com amb la religió i el futbol: són emocions que puc contemplar en els altres, però a mi no m'encenen en absolut. Crec molt en aquella frase de Samuel Johnson que diu: "El patriotisme sovint és el darrer refugi dels poca-vergonyes". En nom de la pàtria ens hem empassat una gran quantitat de desvergonyiments. I encara passa avui.

Anomenes amb nom i cognoms algunes de les víctimes de la guerra.

— Durant la Guerra Civil, els que van invocar la pàtria van ser els botxins. Van agafar les armes i van sortir a matar els seus veïns... Encara en ple segle XXI hi ha gent que pensa que el que va fallar durant el procés d'independència de Catalunya va ser que no hi va haver morts. Això em produeix molta repugnància. S'ha de ser enormement cínic, per pensar així. En tot cas, els qui proposen això haurien d'anar a primera línia i deixar-se matar.

Recordes que els assassins no en van tenir prou matant, sinó que van desposseir els seus familiars i els van escarnir: "Els delators / es van fer rics robant-los i insultant-los / assenyalant-los a la llum del dia / com abans els havien mort de nit".

— Els difamaven per justificar els seus crims. Els saquejaven i desposseïen de tot. En una guerra hi ha dos impulsos que no s'han de menystenir: l'odi i l'avarícia. Al meu poble hi havia unes cooperatives de calçat que van ser desmantellades i saquejades. Alguns s'hi van fer rics.

En parles, al llibre, oi? Em sembla que aquesta va ser la història d'en Joan Garau, president d'una cooperativa de calçat a qui li agradava llegir. Li van cremar els llibres "abans de dur-lo a matar a la carretera de Sóller".

— Sí. Poso nom i cognoms tant a les víctimes com als botxins perquè són històries investigades i publicades. Estic en deute amb historiadors de la Guerra Civil que han fet molt bona feina, com Josep Massot i Muntaner, Tomeu Garí, David Ginard, Toni Tugores i molts altres.

En una de les seccions del poema parles d'una altra presó, Can Sales: el que ara és "la biblioteca provincial que depèn del Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya" va ser, durant la guerra, la presó de dones. Una de les que hi van estar recloses va ser Aurora Picornell, un dels símbols de l'esquerra mallorquina.

— Fins fa poc se'n parlava molt poc, de la persecució de les dones. Sovint, a més d'acabar en assassinat, també passava per la violació, una part específica del tracte de la dona com a objectiu enemic durant la guerra. És el que li va passar a Aurora Picornell, que amb 24 anys, i sent mare d'una nena de dos anys, va ser torturada, violada i assassinada la Nit de Reis de 1937. Fins i tot s'ha arribat a dir que potser estava embarassada. Va ser el malson complet, el que va haver de viure Picornell.

A Sala Augusta connectes l'assassinat de Picornell i les Roges del Molinar amb un fet recent: el dia que Gabriel Le Senne, de Vox, va estripar una foto d'ella al Parlament: "Volien derogar la llei de la memòria / la trobaven divisiva", escrius.

— És una manera de dir que els morts de la guerra no només els portem al damunt com un deure de memòria col·lectiva, sinó que interpel·len directament el nostre present. Convivim amb polítics i ciutadans que pensen que aquells crims van estar ben fets. Això em fascina i m'espanta. L'odi no mor, es transmet de generació en generació, com la por. En el moment que va esqueixar la foto, en Le Senne, que és president del Parlament de les Illes Balears, va tenir un atac d'odi i va perdre els papers.

Però Le Senne és cinc anys més jove que tu. El seu contacte amb la guerra ha de ser com a molt pel que ha llegit o li han explicat la generació dels seus avis.

— A vegades les persones que no han viscut res de tot això reprodueixen les dinàmiques d'abans. Moltes de les discussions que es produeixen en la política catalana i espanyola recorden els anys 30. I a Europa i a Occident en general també. L'emergència dels anomenats pensaments il·liberals arreu d'Occident inevitablement ens hi porta.

Si Sala Augusta proposa un viatge al lector per les tenebres de la condició humana, Llengua materna és un poema lluminós dedicat a la teva mare.

— Volia explicar el record d'anar amb la mare a entregar la feina a la fàbrica. Era rivetera: cosia sabates. Agafava el bolic on portava les sabates en una mà i l'altra me la donava a mi. Anàvem per un camí que encara no estava asfaltat, amb herbes per tot arreu, i passàvem per davant de solars buits i portes de fusta... La indústria del calçat va ser molt pròspera, a Llucmajor, però després va ser escombrada pel turisme.

I el teu pare, a què es dedicava?

— El meu pare treballava per a una fàbrica de pintura i productes químics. Feia de repartidor. S'aixecava a primera hora del matí i repartia pintura per tot Mallorca. Havia nascut i crescut al camp. Venia d'una família de pagesos no propietaris, dels que treballaven la terra per altri, i van prendre la decisió de deixar el camp i marxar a la ciutat. Van triar Llucmajor.

I la família de la mare?

— El pare de la mare era d'Almeria i va arribar a Mallorca com a carabiner. No el vaig arribar a conèixer, però a pesar d'haver estat carabiner i després guàrdia civil, l'home sentia una profunda aversió per Franco. Tot i així, a dins de casa de la meva mare se'n parlava molt poc, de política.

A la del teu pare més?

— Tampoc. No estaven gens polititzats. Però el meu avi patern tenia un fort rebuig per Franco. Quan sortia a la conversa solia dir algunes paraulotes. S'hi cagava. Recordo que l'àvia li deia: "Deixa-ho estar...". Un dia que anàvem pel carrer es va aturar i va assenyalar un home vell com ell, però més espatllat, devia tenir Parkinson perquè tremolava molt. Em va dir: "Veus, aquell d'allà? Durant la guerra va ser un matón". Era la manera que tenim a Mallorca d'anomenar els sicaris que mataven la gent a canvi de quatre xavos.

El coneixia?

— Tothom tenia identificats els matons de cada poble. Anaven casa per casa, buscant la gent que havien de matar, se'ls enduien i se'ls carregaven en un pou o en una cuneta. Era una situació terrible i surrealista. Qui et venia a matar era algú que havies vist al cafè aquell mateix dia. De vegades es diu que a Mallorca no hi va haver Guerra Civil perquè no va ser escenari de cap gran batalla, però s'hi van matar moltes persones innocents i desvalgudes, de vegades polititzades, tot i que en altres casos no.

Malauradament, Llengua materna va acabar sent un poema de comiat a la teva mare.

— L'octubre del 2021 va agafar el covid i a l'hospital li van aplicar el protocol d'aïllament. Les últimes paraules que vaig poder dir a la meva mare van ser a través d'un walkie-talkie. La tenien tancada en una habitació de vidre, des d'on la podíem veure i ens veia, però les paraules amb prou feines li arribaven, perquè ja estava mig adormida a causa dels medicaments. No hi va haver manera d'acomiadar-nos bé d'ella, ni el pare ni jo.

Et va costar acabar el poema?

— El vaig haver de deixar aturat un temps. Anava acabant altres llibres, com ara Ràbia i El Federal. Llavors, per coses de la vida, vam haver de buidar el pis on havien viscut ells dos perquè el pare va venir amb mi, i durant aquest procés vaig trobar la pissarreta de joguina amb què ella m'havia ensenyat a escriure. Com que de vegades no podia anar a l'escoleta perquè el nas em sagnava, ella m'havia fet fer les primeres lletres en aquella pissarra: no volia que perdés el temps i em quedés endarrerit.

QUATRE LLIBRES DE POEMES CLAU D'ALZAMORA

Reeditat per Lleonard Muntaner fa uns mesos amb motiu del trentè aniversari de la seva aparició, Rafel, el debut com a poeta d’Alzamora, escrit en versos decasíl·labs, va ser motivat per la mort en accident de trànsit d’un amic seu de l’institut. “Rafel, sols tenies disset anys quan la teva sang conegueres”, comença.

Durant la primera dècada de trajectòria, Sebastià Alzamora va alternar els llibres de poemes i les novel·les, amb fites tan destacades com L’extinció –premi Documenta exaequo 1999, compartit amb Vicenç Pagès Jordà– i El benestar, amb el qual va fusionar la pulsió lírica i la narrativa i que va distingit amb el premi Jocs Florals.

Amb aquest poemari, l’autor es va proposar acostar al present dos llibres de Ramon Llull, Llibre d’amic e amat i Llibre de les bèsties. La història d’amor entre dos animals va merèixer el premi Carles Riba: “La part visible queda sempre massa a prop, / i deixa en evidència que, es miri /com es miri, la clara veritat / és que no tens on amagar-te.”

Dividit en quatre seccions, La netedat va arribar després d’una dècada dedicat gairebé en exclusiva a la novel·la –el 2012 va guanyar el Sant Jordi amb Crim de sang– i en un moment personal delicat de l’autor. El llibre es tanca amb un llarg poema narratiu en decasíl·labs: “Ara que ja no ho saps ni t’interessa, / has arribat a estimar mai com cal?”