Barcelona"Odio la idea del gènere negre. És veritat que hi ha d'haver un crim, però a banda d'això no hi ha res més que singularitzi les anomenades novel·les negres. Una novel·la és simplement bona o dolenta". No és cap secret que John Banville és tot un caràcter: ho ha demostrat en desenes d'entrevistes i rodes de premsa, i també aquesta setmana, des del seu despatx de Dublín, amb una copa plena de "suc de poma" que semblava –o era– vi blanc. Encara que repetís unes quantes vegades l'estirabot sobre el gènere negre, hi presentava la vuitena novel·la sobre el patòleg forense Quirke, ambientada ara a Sant Sebastià. Publicada en català per Bromera i en castellà per Alfaguara, Quirke a Sant Sebastià torna a presentar una història d'intriga a partir de la trobada, en un hospital basc, d'una noia que el forense creia morta i que ja havia protagonitzat una novel·la anterior de la sèrie.

"Tot el que toca en Quirke acaba en tragèdia, en part per culpa seva –reconeix l'escriptor, que va començar a publicar la sèrie amb el pseudònim de Benjamin Black el 2006–. Els borratxos irlandesos són molt pesats. Llavors deixen l'alcohol i es fan encara més pesats. Fa temps que tinc ganes de distanciar-me una mica d'en Quirke, per això en aquesta novel·la recupero un vell personatge, l'Strafford, un policia protestant a Irlanda, figura del tot impossible actualment". Al principi del llibre sembla que Quirke, que passa uns dies de vacances a Sant Sebastià, és insospitadament feliç: "Segur que hi ha escenaris i detalls que no encaixen amb la ciutat de debò, però m'és igual". I afegeix: "Escriure ficció no m'ensenya res de nou sobre la gent. Als 12 o 13 anys ja ens hem format una idea bastant clara de què és la vida. La gràcia és no entendre per què som aquí, ni què hi fem. És un bon motor per escriure".

Matar el pseudònim

A les edicions catalana i castellana de la novel·la hi continua figurant el nom de Benjamin Black, però John Banville ha matat el pseudònim per recomanació d'Andrew Wylie, el seu agent literari des de fa un any. "Les novel·les de Quirke me les prenc des d'un punt de vista artesà, però així i tot vull que estiguin vives i mantenir-me lluny del sentimentalisme. Tampoc crec que siguin gaire fàcils –explica–. Quan escric com a John Banville recordo unes paraules d'un amic escriptor que deia: 'Hi ha llibres en prosa i en vers, i a banda hi ha la poesia'. Aspiro a trobar instants de poesia, quan soc Banville". Així i tot, quan es rellegeix com a Black o Banville l'autor mai està satisfet: "M'indigno amb mi mateix, però per sort això només em passa a mi: els lectors continuen llegint-me".

A punt de fer 76 anys –i amb una novel·la, Snow, publicada en anglès la tardor passada–, John Banville diu, amb una mirada enigmàtica, que "és probable" que estigui escrivint el seu "últim llibre". "Odio el dia de Nadal, però m'encanta la setmana que queda fins a Cap d'Any. Des que va començar la pandèmia vivim perpètuament en una setmana com aquesta, i m'ho passo de meravella –admet–. Alhora pateixo perquè s'ha mort molta gent. Quan la pandèmia estigui a punt d'acabar-se aniré a un pub a celebrar-ho. Potser agafaré el virus... Seré l'últim home que morirà de covid".

Banville s'observa a la pantalla de l'ordinador i es veu la cara pàl·lida. "Cada cop m'assemblo més a un vampir. Hauria d'anar-me'n d'aquí amb la meva capa", bromeja. Els lectors de l'autor irlandès poden estar tranquils perquè la possible retirada de l'escriptura era una coqueteria: "Recordo un assaig sobre Henry James que deia que quan estava a punt de morir, enmig del coma, encara movia la mà com si escrigués –diu–. Així és com m'agradaria morir a mi. Les últimes línies que escrigui seran sobre el secret de la vida, però no les podrà llegir ningú perquè seran invisibles".