Barcelona"Quan jo anava a l'escola ens prohibien parlar kurd. Si ho fèiem, els altres infants podien denunciar-nos, escriure el nostre nom i les paraules que havíem dit en kurd, i els professors ens castigaven. Això continua passant en alguns llocs. No és tan sols una qüestió política sinó de la mateixa existència; és la connexió amb la mare. En turc no es diu llengua materna sinó que es diu la llengua que aprens quan ets al ventre de la mare", explica l’escriptor i president del PEN Internacional, Burhan Sönmez, en la conversa que té aquest dimecres amb Simona Skrabec al CCCB, arran de la celebració dels cent anys del PEN Català i coincidint amb la publicació de la novel·la Laberint (Periscopi/Minúscula), traduïda al català per Xavier Gaillard.

Per a Sönmez, la literatura és una de les millors maneres de denunciar la discriminació que pateixen llengües com la kurda. Ho va fer també, com recorda Skrabec, l'escriptor britànic Harold Pinter, amb Mountain language. Sönmez ha conegut de molt a prop com pot arribar a castigar un estat opressor. Va créixer en un petit poble al centre de Turquia i als 17 anys va anar a viure a Istanbul, on va començar a estudiar dret però va ser expulsat de la universitat pel seu activisme. Va fundar l’organització d’activisme social i cultural TAKSAV i va formar part de l’associació per als drets humans IHD. El 1996 un assalt policial durant una manifestació pacífica el va deixar greument ferit i es va haver d’exiliar a Londres.

Qüestionar-se la memòria social

El temps, l'espai i la memòria són algunes de les obsessions de l'escriptor. El protagonista de la novel·la Laberint és el Boratin, un cantant de blues de vint anys que ha intentat suïcidar-se saltant del pont del Bòsfor. Una de les seqüeles de l'intent de suïcidi és una amnèsia parcial que no li permet recordar qui és però sí dades i fets històrics, tot i que no pot endreçar-los en el temps. La memòria pot ser una càrrega i limitar la pròpia llibertat, explica Sönmez. "Hi ha dos tipus de memòria, la social i la personal, i la segona és extremadament petita comparada amb la primera", diu. El problema és que la social no la construïm nosaltres, sinó el poder. "Als governs els agrada construir la nostra memòria. El poder, si vol controlar el nostre futur, ha de controlar el nostre passat, i el distorsiona, el canvia. Per tant, hem de qüestionar-nos i lluitar contra aquesta memòria social. Sempre hem de sospitar dels polítics", afegeix.

Una de les qüestions que fa aflorar Skrabec és la identitat. L'escriptor kurd explica que cada deu anys respon de manera diferent a aquesta qüestió. "Vaig créixer en un poble petit i quan vaig començar a l'escola vam canviar de poble. Després vaig anar a Istanbul, i després a Londres, i en cada lloc enyorava l'anterior. L'exili al principi va ser molt dolorós, però ara crec que és un avantatge", assegura. Ho és, explica, en el sentit d'acceptar la diversitat. "A Turquia està de moda odiar els nouvinguts; per a mi són una oportunitat per aprendre, per fer les coses d'una altra manera. Tothom té dret a viure on vulgui".

L'escriptor explica que la feina del PEN mai s'acaba perquè sempre hi ha escriptors que esperen ajuda: "Només a l'Afganistan hem rescatat 175 escriptors i encara n'hi ha que esperen la nostra ajuda. La nostra missió no és només presumir de llibres bonics, sinó defensar els qui no tenen els mateixos drets, sigui a Uganda o a l'Afganistan, a Itàlia o al Regne Unit. No penseu que Europa és afortunada i se salva, perquè a tots els països la llibertat d'expressió està en el punt de mira. Mireu el que ha passat amb Julian Assange [la justícia anglesa ha decidit extradir-lo als Estats Units]. Es tracta d'una decisió política que va en contra de la llibertat d'expressió".